Copyright © 2026.
Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Arqueodebats 3

La producció laminar per pressió a la prehistòria ibèrica

Mikel Aguirre


Introducció: la producció laminar per pressió en la tecnologia prehistòrica

Entre els diferents processos tècnics de talla de roques dures desenvolupats en els més de tres milions d’anys de tecnologia en la filogènia humana, la producció laminar caracteritza les indústries de l’Homo sapiens. No és exclusiva de la nostra espècie, ja que s’identifica ocasionalment en indústries del paleolític antic, i tampoc no representa la «culminació» d’una evolució teleològica. Sí que constitueix, però, un important salt qualitatiu (en eficàcia funcional) i quantitatiu (en productivitat i aprofitament de la matèria primera), que facilita una gran diversificació i especialització de les indústries humanes en la seva expansió pel Vell Món durant el paleolític superior, i representa un dels fonaments i l’expressió del seu èxit adaptatiu.

Si bé la producció laminar involucra bàsicament la percussió directa durant tota la prehistòria (amb eina orgànica —fusta i banya de cèrvids— o mineral —«dura» o «tova», gresos de cimentació mitjana, per exemple—), en certs moments es desenvolupa complementàriament la percussió indirecta mitjançant cisells intermedis de banya de cérvols per obtenir suports laminars de certa regularitat, destinats, freqüentment, a confeccionar peces de dors o, mitjançant la seva fragmentació sistemàtica, a micròlits geomètrics. Aquests elements formen part de muntatges compostos en armes de caça, puntes de fletxa o venable, eines de tall compostes, etc. (figura 1), amb un mínim de matèria primera i una alta eficiència. Gràcies a l’estímul que implica la recerca d’estandardització d’aquests productes (regularitat de vores i nervadures, curvatura escassa i lleugeresa), les tècniques de pressió en la producció laminar poden sorgir espontàniament o implantar-se amb èxit per difusió i expansió demogràfica.

Les causes de la seva aparició, implantació i difusió en el registre arqueològic prehistòric són complexes: són respostes adaptatives a variables interconnectades com el clima, la disponibilitat de recursos, la dinàmica de poblacions i les estratègies de mobilitat en territoris amb múltiples i variats atributs geogràfics. El seu reconeixement en l’estudi de les indústries lítiques és un assumpte important: l’alta competència artesanal que requereix el seu domini planteja qüestions interessants, entre moltes altres, d’índole socioeconòmica, de transmissió, d’identificació de xarxes i contactes més o menys llunyans, etc., o la seva significació diagnòstica des de l’òptica cronocultural o paleoambiental. Tanmateix, només des de l’arqueologia experimental, des de la reconstrucció actual d’aquestes tècniques de talla ancestrals i la seva contrastació contínua amb el registre arqueològic, s’han pogut generar criteris fiables que permeten identificar i interpretar adequadament les indústries lítiques.


Origen i difusió de la producció laminar per pressió

Les primeres evidències de produccions microlaminars per pressió (petites làmines entre 1 i 3 o 4 cm) es donen ja ocasionalment als inicis del paleolític superior, sobre burins busqués o de truncament, raspadors carenats (a l’aurinyacià i gravetià, . 40000-22000), fragments de làmines truncades o petits nuclis prismàtics o piramidals (per exemple, per al magdalenià mitjà i superior; Alix et al., 1995; Pelegrin, 1982; Ploux et al., 1995). A Occident, al solutrià (c. 22000-17000 BP) es desenvolupen les tècniques de pressió sobre puntes foliàcies fins a les seves últimes possibilitats al voltant del màxim glacial, i els tecnocomplexos asiàtics expandeixen aquesta tecnologia (juntament amb la microlaminar per pressió, com veurem) amb gran èxit.

Per tant, l’aplicació de tècniques de pressió, des del retoc fins a la producció de làmines, ha estat des dels inicis del paleolític superior al fons comú de la tecnologia de talla de l’Homo sapiens, una reserva potencial per a la resolució de problemes i innovacions tècniques.

Aquestes petites produccions laminars per pressió poden sorgir independentment per convergència tècnica o difusió, i es poden interpretar com una resposta adaptativa a situacions de dificultat d’accés a primeres matèries lítiques de qualitat, amb variacions ambientals i patrons de gestió territorial en funció de la disponibilitat i distribució dels recursos, que maximitzen l’aprofitament de les millors roques disponibles. Es destinen a armar amb adhesius muntures compostes sobre suports orgànics (fusta, os, banya), ganivets o atzagaies (figura 1), sense excloure en absolut funcions que van més enllà de les meres necessitats de supervivència: sanitàries —cirurgies superficials—, estètiques, cosmètiques o simbòliques —tatuatge incís, escarificació.

No obstant això, la producció laminar per pressió en mides superiors requereix el desenvolupament de mètodes sistemàtics i eines específiques per a la seva consecució (modes 3 i superiors de Pelegrin). Segons l’estat actual dels nostres coneixements, aquest fenomen s’origina a l’Orient Llunyà (figura 2), a la península de Corea al voltant del 29500 BP, des d’on s’estén al Japó, al nord de la Xina, a Kamtxatka i a Yakutia el 26000-25000 BP (Kuzmin i Keates, 2021; Yue et al., 2021). En la seva expansió des d’aquests nuclis originals, formarà part de l’equipament dels pioners del poblament del continent americà. Cap a Occident, entre el 20000 i el 10000 BP, es troba present a l’Àsia Central (Mongòlia, Xinjiang, Kazakhstan, Tadjikistan) i a l’Indus. Ja al IX mil·lenni BC s’identifica al Pròxim Orient al neolític preceràmic i neolític primerenc d’Anatòlia (Desrosiers, 2012).

Tixier (1976) registra la presència primerenca de la tècnica de pressió al capsià nord-africà, i se cita en el mesolític de l’àrea mediterrània (Inizan, 1985) i nòrdica (Callahan, 1985) entre el IX i el VII mil·lenni BC. Amb el desenvolupament del neolític i l’expansió de l’economia de producció, es generalitza a l’occident europeu la tècnica de producció laminar per pressió, inicialment en mides laminars petites associades al microlitisme geomètric de tradició mesolítica, fins a grans làmines de més de 20 a 25 cm de longitud (i més de 40 cm) al neolític final i al calcolític, de mans d’artesans especialistes i ja amb sistemes de palanca.

Encara que sovint es visibilitzen més en contextos funeraris (megalítics o no) i s’interpreten com a productes que demanen les elits d’una primerenca jerarquització social, aquestes produccions excepcionals es relacionen funcionalment, en l’àmbit domèstic, amb labors de sega de cereals o usos genèrics en matèries diverses (carn, pell, etc.), si bé, atès el reciclatge continu i l’intens aprofitament d’aquestes làmines, disminueix considerablement la seva visibilitat arqueològica (Gibaja i Mazzucco, 2023). La seva valoració en cada context social, entre allò que és simbòlic i el que és funcional (Terradas i Gibaja, 2002), degué ser considerable, atès el marcat desequilibri entre la seva practicitat i l’exigent requeriment de savoir faire artesanal per produir-les.

A Amèrica, la producció de làmines per pressió en obsidiana sobreviu fins a temps històrics a Centreamèrica, de la qual fins i tot hi ha descripcions i il·lustracions dels primers temps colonials en el segle XVI (Sahagún, 1969).



Mètodes, tècniques i caracterització de les produccions laminars per pressió

Atès que els testimonis de l’evolució de la tecnologia prehistòrica humana corresponen, en la immensa majoria dels casos, a materials en pedra, comprendre els processos tècnics de talla és essencial en la prehistòria. En aquest sentit, l’experimentació replicativa compleix un paper crucial per avançar en la comprensió de la tecnologia lítica prehistòrica, amb l’observació contínua del material arqueològic i el seu context com a marc de referència. Gràcies a l’experimentació, podem reconèixer situacions d’aprenentatge i de transmissió; identificar estigmes, tecnotipus o associacions d’elements que evidencien mètodes, tècniques i processos no evidents; avaluar primeres matèries i l’adequació de la tecnologia a aquestes matèries, etc.

Les primeres experiències de reconstrucció amb èxit de les tècniques de producció laminar per pressió en obsidiana són de D. Crabtree (1968) i van permetre establir per primera vegada criteris de distinció dels seus productes. Aviat es reconeix aquesta peculiar tècnica al Vell Món, de la mà de J. Tixier, i es reconstrueix de forma més genuïna la tècnica mexica mesoamericana descrita a les fonts (Clark, 1982 i 2012, a Desrosiers, 2012). J. Pelegrin és un dels tecnòlegs amb experiència més dilatada en les tècniques de pressió i en el seu reconeixement en el registre arqueològic (1988, 2012, a Desrosiers, 2012).



La tècnica de producció laminar per pressió requereix una sèrie de condicions necessàries per beneficiar-se de tots els avantatges que se’n deriven: regularitat i productivitat. Això és:

  • La conformació (figura 4) prèvia dels nuclis en geometries tan regulars com sigui possible. Per aconseguir-ho intervé la percussió indirecta, que permet el control precís de les extraccions (les seves dimensions, orientació i seqüències) amb cisells orgànics de banya i metàl·lics de coure (a inicis del calcolític), aquests últims aporten avantatges addicionals claus en la maximització de les possibilitats en la mecànica de fractura, en la conformació, en les accions de correcció i en la preparació de cada extracció. Aquestes geometries poden ser bifacials (freqüent en obsidiana en indústries microlaminars de l’Extrem Orient asiàtic), i de tres o quatre crestes (freqüent en grans làmines a la major part de les àrees de producció) i estan sempre determinades pels caràcters de les matèries primeres. Excepcionalment, certes matèries primeres es presenten en geometries i qualitats tals (fi còrtex epidèrmic llis, convexitats i plans ad hoc) que amb prou feines requereixen conformació. Les formes s’hereten: qualsevol irregularitat a la cara d’extracció (i si no provoca accidents, reflectits o fractures) és reproduïda per les sèries laminars, d’aquí bé la necessitat de mantenir geometries lleugerament corbades, suaus i contínues. El coure juga aquí un paper fonamental: permet l’obertura o «forçat» de crestes en angles impossibles per a eines de banya, cosa que proporciona un control màxim dels volums que permetrà l’aparició dels productes lítics més espectaculars del registre prehistòric a inicis de l’edat dels metalls: grans làmines, destrals, dagues, alabardes i elements bifacials de tota mena, que freqüentment imiten les primeres produccions metal·lúrgiques.
  • La immobilització o subjecció del nucli, segons les dimensions laminars de més petites a més grans, manualment, entre els peus, amb una superfície de suport, entre taules, en un buit en una soca o un forat a terra ben adaptat, segons mitjans, enginy i circumstàncies. Són dues les maneres genèriques de fer la immobilització: per compressió en un buit o entre mordasses (Callahan), o per compensació de forces amb suport en tres punts (Pelegrin), aquest últim molt versàtil, adaptable i fàcilment portable.
  • Les eines de pressió, segons la força necessària que cal aplicar, des de simples varetes de banya per a petites làmines, fins a crosses amb suport a l’espatlla o adaptades en posició asseguda, o dempeus amb suport abdominal o pectoral, aplicant el pes total del cos. Per superar els 22 a 25 mm d’amplada en els productes laminars (i més de 20 cm de longitud), cal utilitzar sistemes de palanca, que també podrien ser aplicats en qualsevol dimensió. Els punters poden ser orgànics, de banya de cèrvid (l’os és trencadís) o de coure.

Aquestes condicions han d’estar curosament equilibrades i ajustades per desenvolupar una producció òptima, cosa que requereix un aprenentatge llarg i una competència artesanal especialitzada considerable. El nucli exigeix atenció contínua per produir sèries organitzades, correccions de cimbratge, del pla tècnic o la preparació de cada taló.

El control de les variables implicades en la mecànica de fractura sobre geometries regulars genera productes laminars amb caràcters i diversos estigmes descrits (per exemple, Pelegrin, 1988, 2006 i 2012, a Desrosiers, 2012; Gómez Coutouly, 2011), que permeten identificar la tècnica de pressió. Poden ser primaris (figura 5), conseqüència del sistema d’aplicació de la força (la pressió) i observables en tots els modes de pressió, i secundaris o indirectes (figura 6), que constitueixen indicis dels quals s’infereix l’existència d’algun tipus de sistema de subjecció del nucli. Alguns d’aquests estigmes es poden superposar amb els de la percussió indirecta (Pelegrin i Riche, 1999), quan, a més, totes dues tècniques conviuen en tots els contextos neolítics. No obstant això, mentre que els productes laminars per pressió solen reunir tres qualitats (regularitat de vores i arestes —figura 5.1—, rectitud de la secció central —figura 5.3— i lleugeresa —figura 5.2—), les làmines obtingudes per percussió indirecta només en tenen dues (regularitat i lleugeresa, regularitat i rectitud).



És possible, així mateix, identificar la naturalesa orgànica o metàl·lica del material del punter mitjançant l’observació dels caràcters de la fractura a l’extrem proximal. Això obre la possibilitat interessant de reconèixer l’ús de metalls en els contextos arqueològics sense disposar de l’evidència física (figura 7).

La innovació fonamental en les tècniques de producció de làmines de pressió per aconseguir un increment en la longitud és augmentar-ne l’amplada, cosa que implica incrementar la força aplicada i l’estabilitat del nucli. Pelegrin (2012, a Desrosiers, 2012) proposa una sèrie de «modes» (figura 3):

Mode 1. Pressió directa mitjançant una vareta de banya de cèrvid sostenint el nucli directament amb la mà (mode 1a) o amb un element complementari per sostenir el nucli (mode 1b). Aquest dispositiu pot ser una petita peça de fusta, os o banya amb una ranura per sostenir el nucli de manera ferma i evitar trencaments. Fins a 8 mm d’amplada.

Mode 2. S’allarga el compressor fins a l’espatlla per produir més força i incrementar l’amplada fins a 10 mm.

Mode 3. En posició asseguda, es recolza l’eina a la cintura. Permet al tallista fer servir el seu pes per aplicar força de manera més controlada i estable. Requereix un sistema d’immobilització del nucli a terra i facilita el procés en comparació amb els modes anteriors. S’obté una major regularitat a les làmines produïdes, de fins a 12 mm d’amplada i longituds de 8 cm.

Mode 4. Implica l’ús del pes corporal complet del tallista des d’una posició dreta, utilitzant un compressor més llarg. L’elevada força lliurada requereix un dispositiu de subjecció efectiu per al nucli. L’amplada s’incrementa a de 22 a 25 mm, i les longituds, fins a 20 cm.

Mode 5. L’ús d’un sistema de palanca permet multiplicar la força humana fins a deu o quinze vegades. Aquesta tècnica requereix la immobilització estricta del nucli. En teoria, ja no hi ha límit dimensional, llevat de la matèria primera i la seva gestió.



Les produccions laminars per pressió en la prehistòria ibèrica

Com hem vist, la producció sistemàtica de làmines per pressió a la Mediterrània occidental sorgeix en alguns dels últims grups de caçadors-recol·lectors mesolítics del capsià superior africà, al castelnovià francès i italià, i a Ibèria, entre el VII i VI mil·lenni a. C,  en el mesolític dels jaciments d’El Retamar i Embarcadero del Río Palmones (Ramos Muñoz i Lazarich, 2002; Ramos Muñoz i Castañeda Fernández, 2005).

Aquests grups van coexistir amb les poblacions del neolític inicial al sud i est d’Ibèria, durant el qual aquesta tècnica es va generalitzar juntament amb el tractament tèrmic del sílex, ja com a procediment estàndard a mitjans del VI mil·lenni a. C. i fins al IV mil·lenni a. C., i amb caràcter distintiu a l’àrea mediterrània occidental, en què es va ampliar la varietat de produccions laminars a mides més grans (figura 8) (Morgado i Pelegrin, 2012, a Desrosiers, 2012). Persisteixen els micròlits geomètrics (en suports per pressió fragmentats), que van desapareixent en el neolític mitjà, cap al V mil·lenni a. C., coincidint amb un important desenvolupament de la tecnologia laminar a Andalusia i en altres zones amb bones fonts de matèries primeres (Meseta nord, vall de l’Ebre) o amb contactes amb aquestes àrees productores (probablement, el Llevant peninsular) o altres fora d’Ibèria (el nord-est ibèric).

A finals del V mil·lenni a. C. i inicis del IV, en el neolític recent i en la seva continuïtat en el calcolític fins a mitjans del III mil·lenni, hi ha un canvi tècnic en la producció de làmines per pressió, de manera que ja abunden els suports laminars de grandària mitjana a gran, i s’evoluciona cap a sistemes de pressió en posició dreta (mode 4) i de palanca (mode 5) (figura 6). Es desenvolupa una elevada especialització artesanal en un context de consolidació de territoris, jerarquies i xarxes d’intercanvi a Andalusia, amb focus de producció al sud de Portugal, Huelva, Bètica i Subbètica granadina (Morgado i Pelegrin, op. cit). La mineria del sílex, a tot Europa, es converteix en una activitat sistemàtica i recurrent, garant d’un subministrament regular i fiable, com exigeix la consolidada economia de producció.

Hi ha evidències de l’ús del coure en aquests centres andalusos de producció, tant en la conformació i el manteniment dels nuclis com en l’extracció mateixa de làmines (ib.). S’esmenten canvis tècnics relacionats amb la introducció del coure en la producció laminar per pressió, com la presència de talons «díedres aguts» (Pelegrin i Morgado, 2007), també constatats a Catalunya (Gibaja et al., 2009), a Grècia en el neolític final d’inicis del V mil·lenni a. C. (Perlès , 1984), i al Pakistan des d’inicis del calcolític fins a finals d’aquest mateix període (Inizan i Lechevallier, 1990). Observacions preliminars en altres zones de producció (per exemple, a Montón de Jiloca; Royo et al., 2009, a Gibaja et al. 2009) i dels abundants materials procedents del megalitisme ibèric permeten assenyalar el mateix fenomen, probablement generalitzat en els primers compassos de la metal·lúrgia.

A més d’Andalusia, el nord-est de la península Ibèrica destaca per l’abundància de grans làmines, tant en contextos domèstics com funeraris, amb més de tres-cents exemplars (alguns de més de 30 cm), de procedència forana (de tallers de la França meridional; Forcalquier, Vaquer i Vaquer et al., 2009) i regional, com els de les conques sedimentàries lacustres de l’Ebre (Gibaja et al., 2009). L’àrea central i meridional valenciana també sobresurt amb exemplars excepcionals en el neolític final i el calcolític (Cova de la Pastora, Ereta del Pedregal), amb origen potencial a Catalunya o al centre peninsular.

A Galícia, amb escasses fonts de matèria primera silícia, es documenten també grans làmines des d’etapes primerenques del megalitisme, que semblen fer-se més abundants entre el III i II mil·lenni a. C. (Rodríguez Rellán et al., 2009, a Gibaja et al., 2009).

En definitiva, cap racó ibèric sembla quedar fora de les xarxes d’intercanvi durant el neolític i el calcolític, i pràcticament en tota la seva geografia es documenten produccions laminars per pressió, en mides petites o en forma de grans làmines, més o menys abundants, segons la capacitat local de les seves fonts de matèria primera o el seu dinamisme socioeconòmic. En aquest sentit, en els darrers anys s’han desvetllat extenses activitats de mineria de sílex, inadvertides fins fa escassos anys i d’entitat considerable: Pozarrate (Sierra de Araico, Àlaba) (Tarriño et al., 2022), Casa Montero (Madrid) (Consuegra et al., 2018), La Muela (Saragossa) (Picazo et al., 2018) i Montvell (Lleida) (Terradas et al., 2017).



Llegeix altres articles d'Arqueodebats

Torna a les publicacions