Controlar la propulsió de les naus per arribar a la destinació desitjada ha estat fonamental per als navegants al llarg dels anys, la clau del transport marítim. Si bé els rems van ésser els primers estris per aconseguir-ho, aviat s’emprà la força del vent per moure vaixells cada vegada més grans.

L’aprofitament de l’impuls del vent gràcies a les veles i les formes de la nau va permetre que els mariners poguessin navegar no tan sols a favor del vent, sinó aprofitant-lo en diferents graus i seguir una ruta.

Tot i això, els rems mai van deixar-se de banda com a sistema de propulsió, per no dependre exclusivament de l’atzar del vent i fer les aproximacions. Els sistemes mixtos van existir fins a l’arribada dels grans velers transoceànics i finalment se substituí la vela pels motors.

La vaixella, sobretot d’època antiga, ens dona una informació molt valuosa per poder datar amb precisió l’enfonsament d’un vaixell, a més de parlar-nos del nombre de tripulants, del seu origen i del seu estatus social.

Sovint aquests objectes d’ús quotidià i personal porten també inscripcions amb els noms o les marques dels propietaris.

L’alimentació a bord requereix aliments perdurables. Al llarg dels segles s’han trobat diverses solucions, des de la «galeta nàutica», ja utilitzada pels romans i generalitzada amb la marina britànica, fins al consum de peix fresc pescat durant la travessa, i altres aliments assecats o salats.

A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, a l’antiguitat l’estel polar s’observava molt lluny de la seva ubicació actual. El pol Nord era un espai negre i l’estel identificable més proper era el denominat «estel fenici», que correspondria a la roda posterior del carro de l’Ossa Menor o a l’estel Vega. Aquest permetia navegar de nit mantenint la latitud mitjançant un angle fix amb l’horitzó. De dia es calculava l’angle amb la màxima alçada del sol sobre l’horitzó.

Al segle IV aC, el navegant grec Piteas ja havia calculat amb exactitud la latitud de Marsella. Posteriorment es van anar inventant aparells per mesurar amb més precisió aquests angles com l’astrolabi, el quadrant, el bastó de Jacob o el sextant.

D’altra banda, no només era important el posicionament dels vaixells, sinó també saber la fondària abans d’arribar a port o varar en una platja, així com els esculls i tipus de fons per llançar l’àncora, per a la qual cosa s’ajudaven dels escandalls.

Un vaixell és un espai limitat que pot estar llargs períodes de temps sense tocar terra. En èpoques passades, l’aigua dolça i el menjar fresc a bord de les naus eren un bé escàs.

La manca d’higiene també era habitual, i moltes malalties i pandèmies es transmetien per mar. Per aquest motiu, els vaixells, quan arribaven a un port, sovint havien de fer «quarantena», i ho indicaven amb una bandera groga al pal.

Una de les malalties que atacava especialment la gent de mar era l’escorbut, provocat per la falta d’accés a aliments frescs, com ara fruites i verdures.

Els vaixells de guerra de totes les èpoques tenien més baixes per malalties que per accions de combat. A causa d’això, a finals del s. XVIII, la Royal Navy anglesa va incorporar una ració diària de cítrics amb alcohol a la dieta de les seves tripulacions.

Múltiples factors influencien la manera de construir els vaixells: la seva funció, l’espai nàutic per on han de navegar, la cultura i la tradició locals o els materials a l’abast. La diversitat de les solucions adoptades es fa palesa en estudiar els derelictes excavats.

Fins fa poc, es pensava que l’arquitectura naval mediterrània havia experimentat una evolució lineal partint de les embarcacions més antigues fins a arribar a l’edat mitjana i fins i tot als nostres dies. Avui, però, sabem que l’evolució va ser molt més complexa, amb diverses tradicions constructives i importants trets diferencials que apareixen i desapareixen.

La vida del mariner està en risc permanent. La religiositat, les supersticions i les llegendes l’ajuden a conviure amb aquesta fatal quotidianitat. La gamma de creences i de supersticions és amplíssima i alguns costums associats han perdurat fins als nostres dies, com ara portar objectes o imatges per protegir la nau, posar ulls als vaixells per evitar la malastrugança per un encanteri o donar-los noms de divinitats.

Durant les navegacions també hi havia llargues hores d’espera en les quals els tripulants buscaven maneres d’entretenir-se. Per això és habitual trobar als vaixells enfonsats elements relacionats amb l’oci i el joc.

El Culip IV (Cadaqués) és el primer vaixell arqueològic totalment excavat a l’Estat espanyol per un equip d’arqueòlegs amb metodologia i objectius científics.

El seu estudi va indicar que es tractava d’un vaixell romà enfonsat entre els anys 78 i 82 dC quan, procedent de Narbona, transportava cap al sud un carregament format per més de 1.947 vasos ceràmics llisos i 814 de decorats fabricats a La Graufessenque (Millau, França); 79 àmfores que contenien uns 5.000 litres d’oli andalús; més de 1.475 vasos de ceràmica de parets fines i una caixa amb 42 llànties fabricades a Roma.

Trobar junts uns objectes de llocs de producció tant distants i en un petit vaixell, de menys de 10 metres d’eslora, va permetre avançar en el coneixement de l’organització del comerç marítim romà que funcionaria sota el nou concepte: el de «ruta de redistribució».

El Deltebre I era un vaixell anglès del contingent militar que, el maig de 1813, tot seguint ordres del general Wellington, va salpar d’Alacant per atacar Tarragona, aleshores en mans de les tropes franceses del general Suchet.

La flota estava integrada per 132 vaixells de transport, 6 canoneres, un bergantí, una goleta, 3 navilis i 3 fragates de guerra. Portaven a bord 14.500 homes d’infanteria, 800 cavalls, 200 artillers, 30 peces d’abatre, 2 morters, 4 obusos, 400 mules de brigada, a més de cirurgians, metges, comissaris, etc. Es tractava d’un comboi integrat per anglesos, alemanys, sicilians, espanyols i portuguesos sota el comandament del general John Murray.

L’expedició va acabar en fracàs, i un seguit de vaixells de transport entre els quals es trobava el Deltebre I van encallar a les boques de l’Ebre, davant l’illa de Sant Antoni. Poc després del naufragi, el vaixell va quedar colgat pel sediment, protegit de la degradació per agents naturals i dels actes d’espoli.

El derelicte Illes Formigues II es troba a 47 metres de profunditat. És el primer jaciment excavat a Catalunya a tanta fondària amb metodologia científica. Aquesta ubicació complica enormement els treballs, ja que redueix molt el temps d’immersió dels arqueòlegs el qual, a més, s’ha de compensar amb descompressions molt llargues.

L’excepcional grau de conservació del jaciment, que conserva no només el continent —és a dir, la fusta de la nau— sinó també el seu contingut o carregament, permeten fer un estudi molt complert. Les àmfores que transportava procedien de la Bètica (actual Andalusia) i contenien salaons i salses de peix. A partir d’elles s’ha pogut fixar la data del naufragi a finals del s. i aC La construcció naval correspon a un vaixell itàlic, que feia un trajecte des del centre productor d’aquestes àmfores, la Bètica, i es dirigia cap a Narbona o Arles quan, per causes que encara desconeixem, es va enfonsar molt a prop de les illes Formigues.