Abans d’entrar al monestir és interessant parlar de la seva façana. Es representativa del romànic català. Formada per dos cossos rectangulars, el superior serveix de suport a la rosassa, la gran finestra del monestir, i l’inferior, hi trobem una portada, la solemne entrada principal. Aquesta està ricament decorada amb motius antropomorfes, zoomorfes, vegetals, geomètrics i llaceries. Acompanyant a la portada hi ha dues finestres laterals que donen llum al monestir.

A l’entrar al Monestir de Sant Pere de Galligants, el que podrem visitar és l’església i el claustre, els únics testimonis que queden de l’antic monestir benedictí, fundat en el segle X. Aquests espais foren construïts en el segle XII. Si ens col·loquem entre els dos primers pilars podrem contemplar l’església en tot el seu esplendor.

Descobrim un edifici equilibrat, harmònic, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars, amb transsepte, absis i absidioles, i decorat amb esplèndids capitells.

Sant Pere de Galligants va ser fundat extramurs de Girona, i al seu voltant s’hi constituí, de mica en mica, un petit barri, el burg de Sant Pere. Quan s’entra a Sant Pere de Galligants es fa un salt del segle XXI al cor de l’Edat Mitjana en un viatge en el temps que esdevé fascinant i gairebé màgic.

Només entrar, a la nau de mà esquerra, ens trobem amb la imponent pica baptismal. La pica, datada el segle XVI, sòlida i ferma, ens recorda un majestuós calze. En ella ens criden l’atenció les seves dotze cares i els dos escuts que mostra: un amb la tiara i la clau – que representen Sant Pere– i l’altre, que identifica un ofici imprescindible a l’època: els blanquers, aquells que adobaven les pells de les bèsties i als quals veiem representats mitjançant la seva eina de treball –un ganivet– i la matèria primera de l’ofici –una pell–. Els blanquers de Girona, que en llur major part vivien i treballaven en el burg de Sant Pere, van pagar la pica i hi van voler deixar la seva empremta: l’ofici s’ha perdut, però en queda el seu record en forma d’escut.

Presidint el braç esquerra del transsepte trobem la rosassa. Està constituïda per dos cercles concèntrics units per vuit columnetes disposades radialment. L’ornamentació és esplèndida en els petits capitells situats a cada extrem d’aquestes petites columnes: hi trobem motius vegetals i animals, monstres i monjos, una constel·lació d’imatges que sorprèn per la seva riquesa i varietat. Una inscripció a la part superior ens interpel·la: Omnes cognoscant Petrum fecisse fenestram. És a dir, “Que tothom sàpiga que Pere va fer aquesta finestra”. Qui és aquest Pere? Podria ser l’abat representat, envoltat de monjos, just a sota de la inscripció

Davant la rosassa, mirant a terra, es pot veure una làpida que cobreix la tomba comuna dels abats del monestir. Un text i una imatge ens captiven: Nobis vivere Christo est et mori lucrum. Sepelliendus igitur est dolor: “Per a nosaltres viure és el Crist i morir un guany. Cal doncs enterrar el dolor”. Paraules que evoquen textos de Sant Pau i de Ciceró amb una síntesi teològica de gran força. La imatge que l’acompanya és igualment potent: un cop més, la tiara i les claus de Sant Pere, amb un gall al damunt i un riu a sota, una corona, una mitra i un bàcul. A la inscripció podem llegir: Et continuo gallus cantavit: “I tot seguit el gall va cantar”. Què hi fa un gall aquí? La resposta és ben senzilla: el gall que cantava era l’etimologia popular que explicava el nom de Galligants –Gallicantus– . Aquestes eren les armes parlants, que no el senyal heràldic del monestir

Avançant pel transsepte en direcció on hi havia hagut l’altar major, podem visualitzar, la porta principal i contemplar la rosassa original que omple de llum el temple. Mirant enlaire, podrem observar els capitells que coronen els pilars i les columnes de l’església. Fins a vint-i-tres en trobarem, decorats amb una riquesa iconogràfica admirable, on conviuen monstres i apòstols, mites i sants, en una polifonia que tindrà continuïtat en el claustre. Dos d’ells són atribuïts al Mestre de Cabestany, autor de la portada de l’església de Sant Pere de Rodes, entre altres obres.

A terra diverses làpides marcant el recorregut. En cada una d’elles es concentra un petit segment de la història, i les seves inscripcions i imatges esdevenen un doll d’informació imprescindible per entendre el passat. Entre elles, destaca la làpida d’Esteve Salacruz, abat de Sant Pere de Galligants i, Déu n’hi do, 91è president de la Generalitat de Catalunya.

El claustre, recollit, de dimensions humanes, ens incita al silenci, a la contemplació i a la reflexió. Si hi ha una sensació que ens transmet aquesta composició arquitectònica és la lleugeresa; això es deu als grups de cinc columnes agrupades que substitueixen els tradicionals pilars centrals de les galeries i que donen un aire poc feixuc a la construcció. Cal recórrer aquest espai sentint l’atmosfera de recolliment que hi transcendeix. I no una vegada, sinó un parell. En ell ressona l’eco del caminar dels monjos al llarg dels segles i s’escolta una cosa tan estranya com és el silenci.

Què és el que crida més l’atenció? No hi ha dubte que els 60 capitells de les columnes esdevenen les peces que desprenen el més intens magnetisme. En ells es representen diverses temàtiques i esdevenen una excepcional mostra de l’imaginari medieval; un suggerent diàleg s’estableix entre totes les composicions, una conversa visual que es perllonga també amb les imatges que hem descobert als capitells de l’església.

Una de les icones del monestir, està situada en un dels conjunts de 5 columnes, i és el capitell de la sirena de dues cues. Encisadora i luxuriosa amb la seva cua bífida, a aquesta sirena no li cal cantar per seduir-nos amb la seva inquietant presència.

La col·lecció d’imatges és impressionant: s’hi troben motius vegetals, figures monstruoses que vomiten fulles, escenes de la vida de Crist, un bisbe, músics, dansaires cap per avall o ferotges grius que semblen amenaçar.

Passejant pel claustre de Sant Pere de Galligants s’agermanen Ulisses, l’Apocalipsi i la fugida d’Egipte, la vida quotidiana, els clergues i l’abat, el pessebre, les sirenes i els monstres.