Els humans ens plantegem l’origen de la vida des de diverses perspectives, que en els seus inicis han estat especialment de tipus mític i religiós, però que amb l’aparició de la filosofia ens ha portat a les explicacions d’ordre científic. D’altra banda, l’espècie humana ha demostrat una gran capacitat d’adaptació, de síntesi, de creació, de consciència i de comunicació mitjançant el llenguatge, que ens ha dut a un grau de tecnificació capaç d’arribar a aconseguir fites inimaginables. La intel·ligència ens ha permès una nova forma d’adaptació mitjançant la cultura, que és molt més ràpida que l’adaptació biològica. Les diferents societats i cultures han seguit camins diversos a l’hora de crear un relat de l’organització de l’existència i la relació amb l’entorn que l’envoltava.

Des del naixement els humans aprenem a observar, reconèixer i identificar les característiques de l’entorn físic i social que ens envolta. Aprenem de tot i de forma global, alhora que ens relacionem amb els altres, adults i infants, i assimilem la cultura i els hàbits del nostre entorn, un entorn que té cura del nostre desenvolupament. A mesura que l’infant creix i progressa en el seu aprenentatge, avança en el seu camí per integrar-se a la comunitat com a adult. Les etapes d’aquest procés estan marcades per rituals de pas, ben coneguts pels antropòlegs, que a vegades deixen traces, en forma d’objectes, en el registre arqueològic.

L’alimentació és vida, sense alimentació no hi ha vida. Des de les primeres comunitats, l’economia es basava en gestionar els recursos naturals a través de la recol·lecció, la cacera i la pesca. Els homes i les dones van crear artefactes que els van facilitar l’obtenció d’aquests recursos, la seva elaboració i consum. Fa 7.000 anys, el naixement de l’agricultura i la ramaderia va significar el control humà sobre els béns de consum, la possibilitat de crear i d’emmagatzemar excedents i l’intercanvi comercial. Alhora s’anaren formant hàbits i tradicions alimentàries que, sovint a través de la religió, esdevingueren característics de diverses comunitats.

El descobriment de la ceràmica, el vidre i la metal·lúrgia va permetre ampliar i diversificar la producció d’eines i instruments, cada cop més variats i eficients: recipients per al cuinat i l’emmagatzematge dels aliments, eines per al conreu, la cacera, la pesca i altres activitats de transformació de la natura. El coneixement tecnològic va facilitar la incorporació d’elements decoratius de gran valor estètic i simbòlic en alguns d’aquests objectes de la vida quotidiana, convertint-los en peces de prestigi, de diferenciació social, en petits tresors que gràcies a l’arqueologia hem pogut recuperar.

Més enllà de les necessitats bàsiques de subsistència, els éssers humans hem desitjat tenir objectes que satisfacin els aspectes més íntims i personals, així com disposar de moments per al lleure i l’oci. La sedentarització, en el neolític, i sobretot en les cultures grega i romana la creació d’excedents, van permetre disposar dels recursos suficients per fabricar, comprar i importar objectes de consum, considerats de luxe, tant pel valuós material amb què estaven fets i que generalment no tenien a l’abast, com pel treball i les tècniques especialitzades de qui els elaborava. Un àmbit ben diferent és el del joc, una activitat tan vella com la mateixa espècie humana i pròpia de la seva socialització i lleure, que va tenir un notable desenvolupament en les societats antigues.

Objectes destinats a la higiene i a la cura personal, però també instrumental mèdic i quirúrgic. Objectes que faciliten el comerç com les peses, mesures i monedes, però també material i instrumental d’escriptura, que permet la transmissió i la fixació d’idees i de coneixements que fins al moment de l’aparició de l’escriptura només es podien transmetre oralment. S’iniciava així una explosió de les possibilitats i capacitats de comunicació de tota mena de continguts que encara avui en dia continua. Benestar i lleure, gaudi físic, però també gaudi espiritual i intel·lectual.

La violència ha estat una constant en la història de la humanitat, fins al punt que el filòsof grec Plató, en el segle IV aC, considerava el concepte de la Pau com una circumstància excepcional entre la normalitat violenta. Aquesta violència, que podia abraçar tots els aspectes de la societat i de la vida quotidiana, es manifestava finalment en grans esclats de disputes i d’enfrontaments bèl·lics. També hi havia una violència vinculada als ritus i creences, manifestada en forma de sacrificis humans. Més enllà de les armes, el registre arqueològic ha conservat abundoses mostres d’actes violents: cossos sencers o parts del cos i esquelets de les víctimes amb traces evidents de ferides i lesions.

Des de la prehistòria, les evidències materials vinculades a les pràctiques o doctrines religioses eren els elements que connectaven les relacions entre els éssers humans i els éssers superiors o divinitats. Amb el món clàssic, els actes associats a la religió pública, que exigien també el compromís dels ciutadans en la participació de cerimònies de caràcter cívic, es portaven a terme en espais públics destinats a tal fi, com ara santuaris o temples que alhora, eren també un element definidor de la identitat col·lectiva. Tenim constància d’altres pràctiques relatives a l’àmbit més personal i familiar, amb uns valors morals i ètics a través dels quals hom pretenia obtenir un benestar individual. Ambdós vessants, públic i privat, estaven lligats a conceptes i anhels més profunds de plenitud i superació, relacionats amb l’art i l’expressió artística.

De les peces a destacar en aquest àmbit hi ha el Mosaic de Teseu i Ariadna (B), del que en pots obtenir més informació fent clic aquí.

La consciència que la vida tenia un inici i un final ha estat i està present en els éssers humans, i aquest fet ha condicionat la relació que aquests han establert amb el seu entorn. Cel, terra, muntanyes, rius i mars, animals i plantes han estat recreats i assignats a un conjunt de rituals, creences i divinitats més o menys complexos.

La manera d’enfrontar-se a la mort i sobretot al que passa després ha estat un dels elements clau abordats per tota forma religiosa. D’aquesta manera, alhora que dona resposta als temors i a les qüestions essencials, cohesiona les necessitats espirituals d’una comunitat i l’enforteix. Altrament, la creença en el més enllà, en la vida després de la mort, el culte als morts, ha estat una poderosa eina de control al servei del poder.

Cementiri i tomba, com a lloc físic de repòs, defineixen un paisatge funerari i esdevenen un espai de record i de memòria col·lectiva i individual, també de diferenciació social, de legitimació i de visualització de les elits. A través de la història, les formes materials d’aquests espais són múltiples, des de simples fosses a grans monuments funeraris, de tombes col·lectives a sepultures úniques o reutilitzables. Els rituals, les ofrenes, l’aixovar, el vestit, denoten la cura vers la persona difunta així com la seva posició en la comunitat. Inversament, no tenir dret a les pràctiques funeràries porta implícita l’exclusió d’un grup social.

De les peces a destacar en aquest àmbit hi ha el Sarcòfag de les Estacions (A), del que en pots obtenir més informació fent clic aquí