Us presentem el sarcòfag de les Estacions, una bellíssima peça romana de començament del segle IV dC. Va ser trobat durant les primeres excavacions oficials practicades a Empúries l'any 1846, a l'antic cementiri tardo-antic.

El sarcòfag, de tradició romana pagana, destaca per la seva rica decoració, tant de la caixa com de la tapa.

Decoracions per l'eternitat

Al centre de la caixa s’observa una representació del difunt dins d’una gran petxina –clipeus–, sostinguda per dos genis alats. Sota el retrat hi ha representat el mite de Selene i Endimió.

A cada banda hi apareixen 3 personatges. Des de l’extrem esquerre del taüt, l’hivern, un pastor amb un anyell a collibè i la tardor. A la dreta, novament la tardor, l’estiu i la primavera.

Pel que fa la tapadora, està decorada amb escenes de treballs agrícoles que es realitzen a les quatre estacions de l'any. La decoració frontal de la coberta es troba a un i altre costat d'una cartel·la quadrada i llisa, on havia d'anar el nom del difunt, sostinguda per dos genis (erotes) alats. A la dreta, putti despullats collint l'oliva treballant al trull i, a l'esquerra, la verema protagonitzada per camperols vestits amb túnica curta.

La simbologia de les decoracions

El nom de sarcòfag de les Estacions li ve del fet que, a banda i banda del retrat del difunt, hi ha representades les personificacions de les estacions de l’any. Cadascuna d’elles és representada amb una particularitat:

- Tardor: La figura de l’extrem dret se la representa amb un mantell davant del pit, aguantant una llebre amb la mà dreta alçada i, a sota, un gos que voldria agafar-la. Darrera la figura de la tardor de l'esquerra, un eros cavalcant una pantera.

- Hivern: Vestit amb calces llargues i un mantell que li tapa el cap i part del pit.

- Primavera: vestit igualment amb un mantell que li tapa el pit i coronat de flors. Entre el genius de la primavera i el de l’estiu hi ha representat un arbre florit amb un eros entre les branques.

- Estiu: apareix vestit amb clàmide i coronat d’espigues.

A banda del difunt, els eros i les estacions, a la caixa apareix representat un pastor. Aquest va vestit amb una túnica curta i sandàlies, i amb un xai carregat a l’espatlla, una imatge recurrent d’un món bucòlic i tranquil que remet a la vida després de la mort.

Però qui és aquest pastor?

El debat: un pastor o el Bon Pastor?

Fins ben entrat el segle XX,  mentre que alguns investigadors veieren clarament la filiació pagana del sarcòfag, que actualment resta fora de tot dubte, molts d’altres  identificaren  erròniament el pastor amb el Bon Pastor, una de les primitives representacions de Crist. Per això el consideraren com a cristià. Els prejudicis religiosos foren més forts que la iconografia i el sarcòfag, pels seus “discordants” i evidents elements pagans, fou tingut per obra de cristians de màniga ample, de criptocristians, d’heterodoxos i, fins i tot, de jueus.

Que l’usuari final del sarcòfag era cristià ens ho diu clarament la seva ubicació a l’àmbit de la basílica paleocristiana. Sembla que la iconografia pagana no suposà cap problema per al difunt. El sentit que els romans d’aquell moment atribuïen a la representació de les Estacions –Aeternitas, l’eternitat– deuria ser de bon assumir per als cristians. Selene i Endimió, mig amagats sota el retrat principal, estaven sobradament compensats per la figura del pastor, que la comunitat cristiana, ella sí, podia assimilar molt fàcilment al Bon Pastor de l’Evangeli. 

El mite de Selene i Endimió

En la mitologia grega, Selene era una antiga deessa lunar. Havia estat relacionada amb un munt d’aventures amoroses, però sens dubte la més important és la que tindria amb el pastor Endimió.

En la soledat del camp, el pastor Endimió es va enamorar de la Lluna –Selene–, ja que aquesta era l’única companyia i consol que va trobar.

Endimió solia dormir dins una cova i, si el temps era benèvol, dormia despullat a l’entrada, per poder contemplar la Lluna fins quedar adormit. Una nit, mentre el jove pastor dormia nu, Selene va passar amb el seu carro pel cel i, quan el va veure, va quedar totalment enamorada. Des de llavors, cada nit anava a veure com dormia el bell pastor, sense saber l’amor mutu que es professaven l’un a l’altre.

Una nit, Endimió es va despertar i va descobrir la seva divina enamorada observant-lo, i tots dos es van confessar l’amor que sentien per l’altre. Però Endimió temia que el seu cos començaria a envellir, així que li va demanar a Selene que li concedís la joventut eterna. Ella va implorar a Zeus que li concedís el desig al seu amant, i aquest va decidir que Endimió no patiria el pas del temps sempre i quan ell estigués adormit. D’aquesta manera, però, quan Endimió estigués despert, Selene no hi seria.

El sarcòfag ens mostra l’escena que els dos enamorats estarien condemnats a repetir eternament: ell, ajaçat i endormiscat, i la deessa que baixa del cel amb el seu carro per contemplar-lo.