La primera gran troballa vinculada al món ibèric es va produir a mitjans del segle XIX al Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo, Albacete), on van aparèixer centenars d’escultures en pedra, sobretot dames oferents, que en un primer moment no es van saber ubicar des d’un punt de vista cultural.

La importància d’aquesta descoberta va despertar un gran interès i un comerç actiu. A més d’objectes originals també s’hi van introduir falsificacions, algunes de les quals, fins i tot, es van exhibir a les exposicions universals de Viena (1873) i París (1978). Aquest fet va generar una gran polèmica i va afectar la credibilitat de la troballa posterior de la Dama d’Elx l’any 1897 a l’Alcúdia. No obstant això, l’arqueòleg i hispanista Pierre Paris va saber valorar-la i de seguida la va comprar per al Museu del Louvre, i va ser també el primer a divulgar a escala europea l’existència d’aquesta cultura.

Durant les primeres dècades del segle XX es van iniciar excavacions a jaciments del sud-est i del nord-est peninsular, a càrrec respectivament de la Comissió d’Investigacions Prehistòriques i Paleontològiques i de l’Institut d’Estudis Catalans. Totes elles van contribuir al procés de definició de la cultura ibèrica, amb diferents posicions en relació amb la seva cronologia i extensió territorial.

Aquest debat es va veure influenciat pel pensament polític de l’època. Així, la teoria de Manuel Gómez-Moreno sobre un substrat ibèric comú no era compartida per l’escola catalana, encapçalada per Pere Bosch Gimpera.

Ell situava el desenvolupament dels ibers al vessant oriental de la Península, n’acotava l’existència entre els segles V i II aC i, a més, establia la influència grega com un factor decisiu per a la seva configuració.

Els ibers no són cap poble arribat de l’exterior, tal com s’havia pensat inicialment. La recerca actual defensa processos graduals d’evolució de la població local en tots els àmbits.

La societat del segle VII aC ja mostrava una complexitat creixent. Hi ha evidència de l’aparició de cabdills que viuen en residències senyorials segregades i estableixen un contacte privilegiat amb mercaders fenicis. A canvi de matèries primeres molt valuoses, com certs minerals, obtenen vi envasat en àmfores però també objectes exclusius com joies i altres elements de prestigi. Grans quantitats de vi fenici són essencials per als banquets comunitaris que organitzen, com a mitjà per consolidar una autoritat assolida recentment.

A partir del segle VI aC, el registre funerari mostra canvis profunds. Hi ha un descens abrupte del nombre d’enterraments respecte al període anterior, cosa que permet pensar que els elaborats rituals d’incineració resten restringits a poques persones. Apareixen «tombes de guerrer» a Catalunya i el País Valencià i tombes monumentals als territoris meridionals. Tot plegat s’interpreta com el sorgiment d’un estament aristocràtic dirigent, on la condició social es transmet per herència. Aquest nou tipus de societat marcaria la configuració del que s’anomena cultura ibèrica.

De la necròpolis de Can Canyís (Baix Penedès) provenen algunes urnes de guerrers d’alt rang, amb guarniments vistosos (cinturons, fíbules, aplics de plata, amulets exòtics), recipients de bronze, ganivets i sobretot armes. L’equipament bèl·lic solia constar d’una espasa i llances de ferro i, en els millors casos, també de proteccions de bronze per al cap, el pit o les cames. A les tombes femenines del Baix Ebre de la mateixa època i nivell social predominen els adornaments de bronze.

Coneixem més de dos milers d’inscripcions ibèriques sobre suports molt variats, tot i que la majoria són curtes: inscripcions amb el nom del propietari sobre vasos ceràmics, noms de ciutats en monedes, textos funeraris en esteles de pedra, inscripcions rupestres religioses, segells d’àmfora, inscripcions pintades sobre ceràmiques, etc.

Les més llargues es troben sobre làmines de plom. Algunes d’elles són cartes, probablement comercials, d’acord amb els paral·lels grecs, les quals un cop plegades mostraven el nom del destinatari a l’exterior. D’altres són textos comptables amb llistes de persones i quantitats associades i també n’hi hauria de funeraris i de religiosos.

Entre els grecs, el simposi constitueix una pràctica social pròpia de les classes benestants. És la part del banquet que gira al voltant del consum de vi i que es duu a terme amb un servei de vaixella característic: el crater per barrejar el vi amb aigua i les copes per beure, anomenades cílixs o escifs.

Aquests vasos arriben amb profusió al món ibèric i les seves elits també en fan un ús gairebé exclusiu. Tanmateix, això no implica que adoptin el costum grec del simposi de manera equivalent. Tracten, en essència, de servir-se d’elements de prestigi per fer evident el seu estatus social i econòmic elevat. Això s’observa també, per exemple, en l’ús habitual de craters àtics com a aixovar funerari, un comportament del tot aliè entre els atenencs que els fabricaven.

La prosperitat de la societat ibèrica va anar en paral·lel a la consolidació d’una aristocràcia guerrera hereditària que residia a les ciutats principals, en edificis imponents. Aquesta minoria exercia el poder sobre tota la població i mantenia una acusada jerarquia interna, basada en vincles de dependència i l’existència de clienteles.

En el seu estil de vida sofisticat hi havia lloc per a cerimònies, banquets, aliances i rivalitats. Es distingien gràcies a la indumentària—joies, armes, perfums—, i a l’ús d’altres béns de prestigi com ara els cavalls o la vaixella importada. Els més preuats es dipositaven a les seves tombes.

Les representacions artístiques mostren fidelment l’aparença de les dames i els cavallers d’ençà del segle IV aC i els historiadors antics esmenten l’existència de famílies principesques amb protagonisme polític durant la Segona Guerra Púnica, a finals del segle III aC.

En una societat desigual i jerarquitzada com la ibèrica, el gruix de la població se situa a la base de la piràmide i resulta difícil precisar-ne la condició social.

La classe inferior estava formada per una gran massa de pagesos i ramaders. Hi ha indicis d’una apropiació senyorial intensa dels excedents agrícoles, però desconeixem el nivell d’autonomia o servitud de les famílies camperoles. Molts dels membres farien el paper d’artesans a temps parcial i de soldats en episodis de conflicte —en ocasions, a l’exterior, com a mercenaris.

L’artesanat més especialitzat, com els ceramistes o els orfebres, ho podrien ser a temps complet, probablement sota el domini de les classes dirigents. En el cas de l’escultura monumental, s’ha parlat d’artistes alliberats itinerants. L’existència de mà d’obra esclava és objecte de debat però, en tot cas, entre els ibers no hi ha proves que es tractés d’una societat esclavista com la grega o la romana.

Els autors clàssics (Polibi, Tit Livi, Estrabó, Salusti) només parlen de les dones ibèriques com a víctimes de la guerra o com a objecte de pactes matrimonials. El seu paper, molt més ampli, depenia de la posició social. La majoria vivia una existència humil en el si de grups camperols o artesans i combinava les rutines quotidianes

(el proveïment d’aigua i de combustible per escalfar-se i cuinar, la preparació d’aliments, la cura de la casa i la família) amb les activitats agropecuàries i la manufactura de productes tèxtils, cistelleria i ceràmica.

Els conjunts funeraris i les representacions artístiques revelen com es vestien, pentinaven i guarnien les dones benestants. La participació femenina en cerimònies públiques, tot dansant en grup, desfilant o tocant instruments musicals, també ha quedat immortalitzada i algunes figuretes de bronze o de terracota evidencien la importància atorgada a la maternitat.

L’any 1971, una excavació a la necròpolis ibèrica de Cerro Santuario (Baza, Granada) dirigida per l’arqueòleg Francisco José Presedo i patrocinada per Pere Duran i Farell (1921-1999), gran afeccionat a l’arqueologia, va fer una descoberta extraordinària: la tomba núm. 155 contenia l’escultura d’una dona, ricament guarnida, amb expressió serena, asseguda en un tron alat i amb un colom a la mà, com les divinitats orientals.

Estava envoltada per una multitud d’objectes: quatre conjunts d’armes (formats per una falcata, un escut i llances) i ceràmiques que haurien contingut aliments. Un receptacle lateral guardava restes òssies i cendres, restes d’un personatge il·lustre de l’antiga ciutat de Basti. Estudis recents han determinat que eren humanes i concretament femenines. La presència de dones de màxim rang es detecta en altres tombes del sud-est peninsular, dones que transmetien el poder i que potser també l’exercien.

En l’àmbit de les estratègies econòmiques, és evident la diversitat interna del món ibèric. Arreu es desenvolupaven activitats bàsiques com l’agricultura i la ramaderia, però també hi havia una clara diversificació regional.

La presència d’extensos camps de sitges només en alguns dels territoris ibèrics del nord es pot explicar per l’especialització en la producció excedentària de cereals, en part destinats al comerç exterior. La recurrència d’almàsseres als poblats edetans planteja una preeminència del cultiu de la vinya i l’olivera a l’actual País Valencià.

D’una manera similar, l’abundància de grans basses al centre de molts assentaments ilergetes, a les terres de ponent, fa pensar en una major rellevància de l’explotació ramadera. El benefici de recursos minerometal·lúrgics d’un alt valor estratègic, com ara el plom i la plata, podria haver estat el fonament econòmic principal de zones com la Ilercavònia, al Baix Ebre, i d’alguns pobles ibers meridionals.

L’alt nivell tecnològic dels processos productius és una de les claus de la complexitat social i política assolida per les comunitats ibèriques. El domini de la metal·lúrgia del ferro va representar una fita decisiva, sobretot en aplicar-la en esferes essencials com ara la producció agrícola. Les noves eines fèrriques van fer possible un salt qualitatiu en la capacitat productiva, del tot necessari per sostenir l’increment demogràfic persistent que va desembocar en autèntiques societats urbanes.

En el camp de la producció tèxtil o de vasos ceràmics és palès un elevat grau d’excel·lència tècnica. Cal destacar l’evidència dels molins de rotació, que optimitzaven l’eficiència en la molta de cereal per obtenir farina.

Els més antics de la Mediterrània —d’entre el final del segle VI i el principi del V aC— provenen de jaciments ibèrics, fet que permet defensar que es tracta d’una invenció local.

Les àmfores ibèriques són recipients amb un disseny peculiar. El fons apuntat les fa molt inestables però, en canvi, especialment aptes per a l’estiba i el transport marítim de mercaderies. La seva presència en navilis enfonsats a les illes Balears podria fer pensar en l’existència de comerciants ibèrics que operaven en les transaccions comercials d’ultramar.

Tanmateix hi ha aspectes que en fan dubtar. D’una banda, aquests navilis són naus gregues o púniques. De l’altra, les àmfores es localitzen en tot tipus d’assentaments, incloent-n’hi alguns molt allunyats de la línia de costa. Per exemple, són molt abundants en els nuclis ilergetes de l’Urgell. Això permet plantejar que servissin preferentment per distribuir a escala interna vi o altres productes locals amb un cert valor afegit. Altres tipus de ceràmica també verifiquen contactes i intercanvis entre comunitats ibèriques de territoris diferents, en alguns casos força allunyats.

La noció de poblat ibèric s’ha d’anar erradicant definitivament, atès que amaga la diversitat existent de tipus d’assentaments, característica principal del poblament ibèric. N’hi ha un ampli ventall, que va des d’aglomeracions urbanes en un extrem fins a modestos establiments rurals en l’altre.

Això representa l’existència de desenes o centenars de nuclis interdependents i jerarquitzats entre ells, integrats dins d’una mateixa entitat sociopolítica. Un escenari complex que correspon a una organització política de tipus estatal. En aquest punt no sembla exagerat afirmar que els ibers van assolir un model similar al de les ciutats estat gregues, púniques o etrusques.

No s’observa, però, un únic patró d’estructura política desplegat per tot el territori de cultura ibèrica. Ben al contrari, en aquest camp es torna a constatar una notable diversitat regional.

La ciutat doble d’Ullastret, formada pels assentaments del Puig de Sant Andreu i de l’Illa d’en Reixac, va ser la capital del territori habitat pel poble dels indigets i un dels nuclis principals de població de la cultura ibèrica entre els segles VI i II aC.

La investigació arqueològica interdisciplinària desenvolupada pel MAC els darrers anys, en alguns casos en col·laboració amb entitats de recerca d’àmbit nacional i internacional, ha permès assolir un alt grau de coneixement de l’estructura urbana i defensiva.

A partir d’aquesta sòlida base s’ha avançat en l’estudi del món ibèric a Catalunya i s’ha pogut promoure un projecte innovador de reconstrucció virtual de tot el conjunt. L’audiovisual d’aquesta sala immersiva es basa en la reconstrucció duta a terme en el marc del programa ”Patrimoni en acció”, una aposta de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social ”la Caixa” per acostar el patrimoni cultural català a la ciutadania.

Amb l’emergència de la cultura ibèrica es generalitza una arquitectura basada en la construcció d’habitatges de planta rectangular aixecats amb materials duradors: un sòcol de pedra i una elevació feta amb argila.

Les noves tècniques i els sistemes de construcció van associats a un desenvolupament urbanístic que, amb dinàmiques diverses en funció dels territoris, testimonien una organització més o menys planificada en la concepció dels hàbitats.

Aquests, normalment, se situaven en llocs elevats i amb una bona visibilitat de l’entorn, fet que permetia una millor defensa i un millor control del territori.

Al segle III aC, les tensions entre Roma i Cartago, les principals potències militars i comercials mediterrànies, van esclatar en la primera guerra Púnica (261-241 aC), que va acabar amb victòria romana. Vint anys després, el general cartaginès Anníbal Barca emprendria la revenja. Va deixar Qart Hadasht (Cartagena), la seva base d’operacions peninsular, amb la intenció d’atacar Roma i assetjà la ciutat ibera d’Arse (Sagunt), aliada de Roma.

Els socors romans comandats per Gneu Corneli Escipió van desembarcar a Empúries l’any 218 aC i el 216 aC es van imposar als cartaginesos a la batalla de Cissa, prop de l’actual Tarragona.

Mentrestant, Anníbal ja havia travessat els Pirineus amb tropes d’infanteria, cavalleria i elefants. Entre el 218 i el 216 aC encadenà èxits al sud dels Alps (Ticino, Trebia, Trasimè i Cannas), però arran dels fracassos a Siracusa i Càpua, el 211 aC va buscar refugi al nord d’Àfrica. Alhora, Publi, fill de Gneu Escipió, triomfava al sud de la península Ibèrica, a les batalles de Baecula i Cartagena. Finalment, desplaçat al nord d’Àfrica, va derrotar Anníbal a Zama el 202 aC, i decantà la guerra per Roma.

El conflicte entre Roma i Cartago va tenir una dimensió global en implicar molts altres pobles: els ibers i celtibers peninsulars; els celtes, maures, númides i libis del nord d’Àfrica; els sículs, sards i baleàrics de les illes, així com els grecs de les colònies peninsulars i itàliques.

Els ibers van participar-hi, com a mercenaris o formant grans coalicions armades que donaven suport tant a cartaginesos com a romans segons els interessos de cada moment. El resultat fou catastròfic: la mort dels seus líders, com els ilergets Indíbil i Mandoni, i la submissió als invasors romans.

Els guerrers ibers utilitzaven un armament diversificat, defensiu i ofensiu, amb varietats regionals. El conjunt defensiu constava de casc (de cuir o metàl·lic), cuirassa o pectoral, proteccions per a les cames i l’escut rodó o oval. L’ofensiu el formaven les llances, el punyal i la falcata o altres espases.

Les llances, per empunyar o llançar, eren importants des del punt de vista tàctic. Les més lleugeres —javelines—, assolien grans distàncies i entre les pesades n’hi havia de totalment metàl·liques —soliferreum— i les pila, amb una llarga punta fèrrica. Les puntes de sageta, fetes sobretot de bronze, també podien tenir un ús cinegètic. Els projectils de plom es tiraven amb fona.

La falcata és una espasa icònica del món ibèric entre els segles V i I aC. Són especialment abundants a l’alta Andalusia, Múrcia i el País Valencià. Degut a la seva fulla corba i asimètrica molt punxeguda i amb un sol cantó tallant, presenta coincidències amb peces balcàniques, itàliques i gregues, però se’n distingeix pel mànec — en forma de cap de cavall, au o grifó. La fulla també es decorava amb solcs longitudinals i els exemplars més sumptuosos ¬—probablement d’ús ritual— s’enriquien amb incrustacions de plata.

La confrontació entre Roma i Cartago va trasbalsar la península Ibèrica. L’any 197 aC els romans, victoriosos, van dividir Hispània en dues províncies (Citerior i Ulterior) i els ibers nord-orientals de la Citerior es van rebel·lar contra el seu domini.

El cònsol Marc Porci Cató va aconseguir sotmetre’ls dos anys més tard i van haver d’abandonar ciutats i poblats. Alguns nuclis van ser destruïts però les explotacions rurals seguirien sostenint l’economia mentre es multiplicaven els punts de control militar i administratiu dels ocupants.

Els romans van fundar altres ciutats i els ibers van anar adoptant-ne els costums. La forta resistència de la resta de pobles peninsulars no va impedir que Roma completés la conquesta a finals del segle I aC. Les cultures locals acabarien desapareixent en favor de la llengua, la religió i el dret romans.

Com altres exemples escultòrics ibèrics, l’estela de Cal Posastre, de caràcter honorífic o commemoratiu, va ser destruïda intencionadament —i les seves restes llençades en diferents fosses— vers la fi del segle II aC. A la zona central mostraria tres personatges asseguts en un tro i a la part superior, un possible genet. Sis caps masculins —un recordatori dels avantpassats o d’enemics vençuts— decoren cada lateral.

La peça és excepcional per les seves dimensions, la policromia i la iconografia singular. Seria el símbol visible del poder local, dedicada al senyor d’un territori i a l’heroització del seu llinatge. Va ser aixecada després de la conquesta romana i en un territori on les relacions socials i econòmiques estaven en procés de transformació.

El procés de romanització va ser progressiu i desigual. Podem resseguir el rastre indígena en època romana a través de topònims que han perdurat fins als nostres dies (Berguedà, Osona,...) i a través de textos llatins on s’esmenten els noms propis d’homes i dones amb arrels locals.

Alguns d’aquests noms de filiació indígena apareixen en inscripcions funeràries com la de la necròpolis emporitana de les Corts dels segles II-I aC i en làpides de la vall de l’Ebre posteriors com la de Cornelia Sirasteiun, localitzada a Alcanyís (Terol), una de les mostres més tardanes de la memòria ibèrica.