La plataforma rocosa d’Olèrdola està envoltada de penya-segats, llevat d’un punt, al nord, on l’accés històricament ha estat més fàcil, i per tant era necessari protegir-lo. En aquest punt, a inici del segle I aC, els romans aixecaren una gran muralla, que estigué en ús fins uns decennis abans del canvi d’era, moment en el qual abandonen la fortificació. Aquesta muralla se sobreposava parcialment en el seu traçat a una muralla precedent (segle VII aC).  

D’un extrem a l’altre del penya-segat, s’estén el tram lineal de mur d’uns 148 m adaptat al terreny, amb una amplada d’uns 2 m.  Està fet amb grans carreus de pedra units amb morter de calç a la part inferior (blocs poligonals) i un acabat superior amb encofrat de pedra irregular i morter, molt més lleuger, alhora que resistent (opus caementicium). Presenta una única porta central (3 metres),  flanquejada per dues torres, una de les quals presenta diverses fases ocupacionals: la torre medieval, la més moderna, conserva i tanca en el seu interior les torres romana i ibèrica. 

A partir de la porta es despleguen dos trams de muralla que arriben fins als extrems, a les cingleres. En cadascun d’aquests costats, trobem una torre al centre, una de planta quadrangular i una apuntada. Com a resultat de les últimes intervencions arqueològiques a la muralla, a l’extrem est de la muralla, es va localitzar una cinquena torre, molt diferent a les altres, i amb dues possibles fases constructives i ocupacionals. La original, d’època romana, que posteriorment fou reestructurada en època medieval.  

La muralla romana ens dona la benvinguda a l’arribar al recinte. Al voltant, les feixes de conreu i el pàrquing distorsionen la percepció de la construcció, ja que originàriament la muralla quedava en posició més elevada en ser el terreny més abrupte i en pendent.

Un cop entrem al recinte, pel mateix punt d’accés dels darrers 3000 anys, ens dirigim vers el cim del turó pel camí principal. A la dreta d’aquest camí trobarem la gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3. El dipòsit d’aigua, que va ser construït pels romans a l’inici del segle I aC, recollia aigua de pluja que provenia de la part superior de la muntanya. Aquesta, era canalitzada a través de dos grans canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta estructura feia, i encara fa, de filtre, ja que hi queden dipositades pedres i fang.  

La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar-hi l’aigua de la pluja era la solució més adient amb la qual les persones que hi vivien contrarestaven l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. 

En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava l’accés a la part superior del turó.

Entre la cisterna i la cinglera, en l’època medieval s’hi va ubicar una zona de serveis d’ús comunitari relacionat amb l’elaboració de vi. En aquesta gran àrea s’hi premsava raïm, de la qual en resta com a testimoni de l’activitat, les premses circulars, els encaixos per als arbres o bigues, etc., tot tallat a la roca. Les distintes premses podien ser emprades per a l’elaboració de diferents tipus de vi (negres i dolços) que coneixem gràcies a les fonts escrites.

La cisterna, la pedrera, la sala de premsat i les cases constituïen a l’edat mitjana una separació física entre la part baixa (la població benestant) i l’alta (església i castell) del recinte emmurallat. Aquests espais productius i d’emmagatzematge estaven sota el control dels castlans o veguers del castell, els quals administraven el castell en nom del comte de Barcelona.

Prop de la pedrera s’hi poden veure algunes cases d’època ibèrica, tallades parcialment a la roca i amb murs remuntats de pedra en sec. Són, generalment, de forma rectangular i d’una sola habitació, a voltes amb una petita recambra, entre els 15 i els 20 m2 de superfície, Cada casa tenia la seva llar de foc i la porta donava a un carrer. Al costat de la muralla es localitzaven també un seguit d’habitatges de característiques similars a les descrites.

Les cases ocupaven la meitat inferior del puig, des de la muralla fins a l’església. Han estat identificades algunes cabanes de planta rectangular gràcies als solcs excavats a la roca que sostenien els pals de fusta que conformarien les parets dels habitatges. Atesa la seva senzillesa correspondrien, segurament, als primers pobladors medievals. En altres habitatges s’evidencia un o diversos panys de paret retallats parcialment a la roca, seguint la mateixa tècnica utilitzada pels ibers, i remuntats per murs de pedra irregular. L’interior és de dimensions reduïdes, amb un o dos espais. El paviment era de terra trepitjada i cada casa tenia una llar de foc al terra, d’argila cuita que servia per cuinar-hi i escalfar l’espai.

Les sitges excavades totalment a la roca són un dels elements més característics de l’Olèrdola medieval. Servien per emmagatzemar-hi el gra i estaven tapades amb lloses de pedra o tapadores de fusta. Són de forma globular amb el fons pla i un encaix tallat a la pedra a l’alçada de la boca per a la tapadora.  La gran abundància de sitges tant a l’interior del recinte com a les petites plataformes externes fan palesa la necessitat de guardar i emmagatzemar cereals o altres aliments sòlids, donada la distància respecte els camps de conreu i potser per haver de romandre durant períodes de temps llargs dalt del turó, aïllats.    

Cal remarcar l’acurada preparació de les sitges, amb petits canals que desviaven l’aigua de la pluja perquè que no penetrés a l’interior, i la presència de forats de pal per a sostenir estructures sobrealçades per facilitar el buidatge.

S’han localitzat dues pedreres a cel obert de les quals els romans van extreure la pedra per edificar les construccions militars. Una de les pedreres està a l’interior del recinte emmurallat, prop de la cisterna, i l’altra, davant de la muralla. La seva localització ha estat una troballa molt important, especialment per a l’estudi de les tècniques d’extracció de blocs. La roca és calcària, tova i fàcil de treballar.

La pedrera situada a l’interior es troba al terç inferior de la plataforma emmurallada, prop de la cisterna. La tècnica emprada consistia a obrir trinxeres que delimitaven les quatre cares del bloc ortogonal, que es desprenia posteriorment del sòl mitjançant falques de ferro. S’utilitza majorment en pedreres de calcària ja que permet tallar-la amb facilitat i no obliga a seguir les vetes naturals de la roca. 

L’explotació de la pedrera situada a l’est de la cisterna es va reprendre en època medieval amb una tècnica d’extracció lleugerament diferent, cosa que permet diferenciar clarament les dues èpoques. Es delimitava un gran bloc per les seves quatre cares i es desprenia de la seva base per tot seguit tallar-lo per obtenir-ne peces més petites.

La pedrera de l’exterior ha estat excavada en part fins ara. Es troba a tocar de la muralla, al seu extrem est, i al llarg del camí que condueix al Pla dels Albats. Per a l’extracció es van utilitzar dues tècniques: una va ser la mateixa usada a la pedrera de l’interior. En la segona, s’obrien fronts verticals seguint la inclinació natural del terreny. Aquest procediment, molt utilitzat pels romans, permetia el màxim aprofitament de la pedrera, i alhora, reduïa el temps emprat en la seva talla.

Prop de la cinglera est, a la meitat superior de la plataforma, hi ha l’església de Sant Miquel, destruïda i refeta diverses vegades al llarg de la seva història:

• Església preromànica. Han arribat fins als nostres dies dos edificis. Del primer, d’estil preromànic, en resta sols un absis i l’arc triomfal de ferradura que separaven la zona de l’altar de la nau lateral nord. Aquest absis es troba al costat de la paret nord de l’església romànica i s’hi pot accedir a través d’una petita porta que comunica les capçaleres romànica i preromànica. El temple tenia tres naus ―forma basilical― i va ser edificat dins la primera meitat del segle X sota l’impuls del comte Sunyer de Barcelona, nét de Guifré el Pilós, i del bisbe Teodoric. A la f del segle X va ser substituït per una nova construcció.

• Primera església romànica. L’any 992 es consagra un nou temple dedicat a la Santa Creu, Sant Miquel i Sant Pere, que és beneït pel bisbe Vives. Aquesta església, d’un molt inicial estil romànic (art que comença al voltant de l’any 1000), tenia una sola nau, amb coberta d’encavallada de fusta i dues portes obertes al costat de migdia. En destaca una columna i un capitell de pedra que presideix la façana de ponent, i que fa de mainell en una finestra geminada, peça que va ser aprofitada del temple preromànic.

• Refeta de l’església romànica. L’edifici romànic va quedar destruït per un atac al-moràvit, grup ètnic que va arrasar la ciutat aproximadament l’any 1108. L’estructura és realçada i la coberta de fusta substituïda per una volta de canó. A l’interior, per tal d’aguantar la volta, s’aixequen arcs torals i a l’espai central davant de l’altar (presbiteri) s’hi aixeca un cos cilíndric (cimbori) damunt el qual s’hi assenta un campanar de torre.  L’església tenia dues portes d’accés en aquella època, practicades al mur de migjorn, i que actualment resten tapiades.

• Reformes modernes. L’església de Sant Miquel va ser l’església parroquial fins al 1884, quan amb l’import de la venda de la muntanya el bisbat de Barcelona construí un nou temple al poble de Sant Miquel d’Olèrdola. Al llarg dels segles s’hi anaren efectuant modificacions, algunes encara visibles: un campanar d’espadanya, la porta de dovelles d’entrada actual de l’església i l’ampliació d’una capella lateral dedicada a la verge del Roser ―eliminada el 1971―. Gràcies a les visites pastorals (en realitat, inspeccions) que, a partir de l’any 1304, hi feia el bisbat de Barcelona coneixem informació de gran interès: com eren les capelles, els altars, a quins sants estaven dedicades; quins guarniments hi havia; si s’hi produïen robatoris i el mal estat de l’edifici.  

Entorn a l’església parroquial hi havia el cementiri, amb els primers enterraments documentats a finals del segle VIII-segle IX i fins al segle XX, quan va ser traslladat a un altre indret. Durant la seva llarga pervivència, més de 1000 anys, la tipologia de les sepultures anà canviant, seguint les pautes de cada època. 

Les tombes més característiques són les de tipus antropomorf, també anomenades olerdolanes per ser en aquest lloc les primeres que es varen donar a conèixer a l’inici del segle XIX. Aquesta tipologia es caracteritza per tenir la forma del cos, amb el cap diferenciat i generalment estan tallades a la roca, tot i que en trobem fetes d’obra i sarcòfags exempts. Va estar en ús entre els segles IX i XII.

El cementiri va donar servei inicialment a la població que habitava a l’interior de la ciutat d’Olèrdola (segles IX-XII) i un cop la ciutat va ser abandonada el van utilitzat els habitants que vivien als masos dispersos i al nucli de la Plana Rodona, actual poble de Sant Miquel, Viladellops i les coves de la Vall (segle XII-1914).

Entre els anys 911 i 937, tot aprofitant l’antiga torre romana i dins el seu projecte de monumentalització de l’enclavament, el comte de Barcelona, Sunyer, va edificar un castell al cim de la muntanya. L’edifici consta d’una aula rectangular de grans dimensions que tenia com a mínim dos pisos i és la forma característica dels segles X i XI. Presenta dues fases: la primera amb els murs de pedra revestits amb morter i l’entresolat de fusta (inici segle X). En la segona, aquest es substitueix per una volta de canó i es dobla l’amplada dels murs (segle XII). Part de la volta es conserva encara. 

El castell d’Olèrdola és un edifici de funció residencial i administrativa, on vivien els castlans de la civitas Olerdola, s’allotjava el comte en les seves visites i s’impartia l’administració del Penedès. Era un referent visual i símbol del poder en el territori. 

Olèrdola va tenir un paper rellevant en les lluites dels senyors contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Mir Geribert, senyor del castell d’Olèrdola entre altres i família dels comtes i vescomtes de Barcelona, va encapçalar la revolta feudal i es va proclamar príncep d’Olèrdola. L’any 1045, Mir Geribert va reconèixer la potestat del comte sobre Olèrdola i els seu territori i li va haver de rendir vassallatge. El feudalisme es va acabar imposant.

Al punt culminant de la plataforma olerdolana es conserven les restes de la torre de guaita romana, edificada a l’inici del segle I aC, en el mateix moment de construcció de la muralla. A inicis del segle X, la torre va quedar integrada en el castell residencial, recuperant la funció de torre de vigilància.

No coneixem l’alçada original, però devia de ser superior als sis metres, altura que permetia una excel·lent visió de la costa, de la plana penedesenca i del pas que comunicava ambdues zones a través de la riera de Vilafranca. La torre és de planta rectangular i feta amb carreus, grans blocs de pedra quadrangulars (opus quadratum).

Excavada l’any 1921, actualment només és visible l’interior i una de les cares exteriors, la que conforma la cara nord-est dins l’aula del castell. Els carreus de les tres cares restants van ser utilitzats per construir l’església preromànica de Sant Miquel. L’edifici alt medieval presenta, doncs, una unitat arquitectònica exterior que amaga la torre romana.

Rodejant l’església pel costat nord s’arriba a un camí que voreja el penya-segat per la banda de llevant. Durant el recorregut es pot observar la muralla medieval que tancava tot el recinte i, al tram final, un carrer amb escales i cases a banda i banda, tot tallat a la roca. El mur és estret, 90 cm d’amplada, i fet amb pedra irregular unit amb morter de calç, una fàbrica molt diferent de la que veiem a la muralla romana.

Aquesta muralla és visible en diversos punts de l’itinerari, però és en aquest tram de la cinglera est entre l’església i la muralla romana, on es troba millor conservada.

Aquest mur tenia funcions defensives i dissuasives, però no deixava de cobrir una necessitat funcional ―paret posterior de les cases―. En aquella època, les muralles eren el tret distintiu tant de la ciutat com del castell.

Al tram final del recorregut, trobarem un carrer amb escales i cases a banda i banda, retallats a la roca. Són les restes excavades a la roca de diversos habitatges, retalls i encaixos de l’època medieval, que ens indiquen una articulació urbana a partir d’un carrer, amb graons tallats a la roca i un irregular desguàs central.

La primera muralla data de l’inici de l’edat del ferro (segle VII aC), i està construïda en grans blocs de pedra sense escairar a les cares exterior i interior i amb un reble intern de pedra més petita. Presenta una amplada d’uns 140 cm. 

Aquest mateix mur defensiu fou aprofitat pels ibers cessetans que s’instal·laren al turó vers el segle V aC, tal com es pot veure amb els murs que s’hi adossen. Avui refeta, es veu perfectament la seva disposició quasi paral·lela a la posterior muralla romana i com la construcció d’un cos de guàrdia (torre) a l’entrada n’altera la seva estructura. Aquesta muralla va ser espoliada al final de l’etapa ibèrica i al període medieval. Les pedres es van reutilitzar en noves edificacions.

Els ibers utilitzaren la mateixa muralla per protegir-se, amb modificacions a la zona de l’entrada, situada pràcticament al mateix lloc que l’actual porta del recinte. A partir de la porta, flanquejada per dues torres, un carrer amb el sòl rocós enfilava vers el cim de la plataforma. A banda i banda del carrer principal s’articulaven cases i tallers artesans.

Fins ara única al món iber, la localització d’una tintoreria/adoberia posa de manifest la importància de la ramaderia en l’economia del poblat. La seva ubicació a l’entrada del recinte està definida per la possibilitat d’acumular aigua de pluja, la facilitat de la càrrega i descàrrega de matèria primera o el producte manufacturat i també per la direcció dels vents ―que bufen des de l’est o el sud― i que s’enduen les males “olors” cap a l’exterior del poblat.

El taller estava format per diversos espais:

1. Tres estances, en una de les quals ―l’espai central― es tintaven pells, fibres per teixir o bé teles ja teixides. A les altres dues, a banda i banda de la principal, s’hi feien activitats poc definides, potser de magatzem o de descarnar i netejar les pells. En cada una de les estances, hi havia o bé ofrenes d’animals o bé nadons enterrats sota el paviment.

2. Un espai rectangular, que es trobaria a l’exterior, en el qual hi havia unes cubetes i una canalització central i on s’hi duien a terme activitats com el remull o l’esbaldida.

3. Un pati obert que es podia utilitzar per a l’assecatge de pells, fibres o teixits.

La presència de grans llars de foc, cubetes i conduccions d’aigua, molins etc. en són el testimoni arqueològic. A través de diverses analítiques s’ha documentat la presència d’alum (un mineral utilitzat tant per a l’adobatge de pells com en la tintura, com a mordent o fixador dels colors) i altres substàncies també indicadores d’una activitat d’aquest tipus. Aquest complex va estar en ús des de la segona meitat del segle IV fins a l’inici del segle II aC.

Un taller metal·lúrgic iber

A tocar de l’entrada al poblat iber hi havia un taller on es treballava el metall. Aquest taller i la tintoreria, situats a tocar un de l’altre, indiquen que la zona productiva estava molt ben situada, prop de l’entrada al recinte. 

Al taller metal·lúrgic s’hi fabricaven algunes eines, potser també armes, i se’n reparaven d’altres. També hi elaboraven objectes de joieria. A banda de focs i un forn, s’han localitzat motlles de fondre metall, una enclusa d’orfebre, escòries i una tovera o peça per insuflar aire al forn metal·lúrgic. Actualment no és visible i se’n conserven les restes sota les cases medievals reconstruïdes.

La zona de l’entrada al recinte va patir constants modificacions entre els segles IX i XII, fruit del dinamisme de la ciutat i a les escaramusses entre cristians i àrabs. D’unes primeres etapes sense edificacions ―un espai erm amb fogars dispersos i més endavant sitges per emmagatzemar-hi el gra―, es va urbanitzar construint-s’hi diferents edificis de pedra seca. La zona actualment restituïda que veiem a l’entrar al recinte correspon a una penúltima fase d’ús, on s’hi construeixen un seguit de petits tallers que s’obrien al carrer ―un dels quals una ferreria― i un gran espai de forma trapezoïdal se situava al darrere, potser amb funcionalitats de magatzem o corral.

Tot aprofitant una petita plataforma de la cinglera de ponent es troba un edifici, a l'exterior del recinte, a l'extrem nord-oest de la muralla. Destaquen diferents estructures tallades a la roca: fermadors per lligar les muntures, menjadores i un curiós abeurador comunicat amb una cisterna.  

La ciutat medieval s’estenia fora de la muralla en dues àrees, una situada a les cingleres a l’oest de la muntanya (sobre el fondo de la Seguera, amb 800 m lineals de cases rupestres, les speluncae de la Vall segons la documentació) i l’altra just davant del recinte fortificat. 

La població camperola arribada en el moment fundacional de la ciutat es va instal·lar, a partir d’inicis del segle X, extra muros . Es van construint cases a banda i banda del camí que portava a l’entrada al recinte i va anar creixent fins ocupar una superfície de més de 8 hectàrees per dos turons (el Pla dels Albats i el pujol Rufí) i el fondo de les Feixes. 

En destaca l’església preromànica i romànica de Santa Maria amb la coneguda necròpolis del Pla dels Albats que s’estén al seu voltant. L’urbanisme estava conformat per una trama densa i compacta de cases i carrers tallats a la roca que està, avui, en la major part coberta per la vegetació. Coneixem unes quaranta cases, quatre cellers, una vintena de sitges i un parell de quadres per animals.

El celler fora muralles

Els darrers anys de recerca i investigació en el marc del projecte ECLOC (buscar link actualitzat) han servit per avançar en el coneixement del barri fora muralles. 

L’any 2014, després d’uns treballs de desforestació controlada, van quedar a la vista un conjunt d’estructures, emplenades de terra i pedres. Amb un primer estudi, es distingia un plat de premsa connectat per canals a un conjunt de tres dipòsits. Posteriorment, els treballs d’excavació varen permetre identificar un celler amb diferents estructures tallades a la roca!

Aquest conjunt està format per un plat per situar-hi una premsa de cargol, suportada per sengles muntants ancorats a la roca, a banda i banda de la gàbia; un dipòsit de decantació amb una cucona al fons per recollir el residu sòlid; i dos cups de 800 i 2400 litres de capacitat, respectivament. Dos cups més, de 900 i 3000 litres de capacitat, més un possible cinquè, encara pendent d’excavació, completen aquest sector del celler. 

I per sota d’aquest celler, resta pendent una nova excavació arqueològica per acabar de determinar un possible espai semisoterrani on s’hi podria haver col·locat les botes.

Pels materials recuperats en algunes de les estructures sabem que aquest celler va estar en funcionament entre els segles X i XII.

"Sancta Maria foris muros" va ser construïda a l’inici del segle X i va estar en funcionament fins el segle XIV, primer com església sufragània de Sant Miquel i, a partir del segle XII, com esglesiola depenent del monestir de Sant Cugat. A finals del segle XIV es va reconvertir en un mas, ocupat per una família pagesa que, a més, va aixecar una pallissa ben a prop. 

Avui en ruïnes, va ser excavada i restaurada entre el 2016 i el 2017. És un edifici d’origen preromànic, d’una sola nau i de capçalera quadrada, que va anar canviant interiorment al llarg dels segles. Inicialment, la nau tenia coberta de fusta i l’absis de volta de canó. 

L’interior va patir diferents reformes. A finals dels segle X la nau es divideix en dos tot col·locant unes pilastres a l’eix central per aguantar la coberta. Mentre que a inicis del segle XII, la part de la nau més propera a l’absis es transforma en un falç transsepte, un espai amb bancs pels monjos, separat de la nau per dues arcades i amb coberta de volta de canó. 

Cal remarcar la presencia d’un mil·liari romà procedent de l’antiga via Augusta. Suposadament, primer deuria fer les funcions de peu d’altar a l’absis, per ser posteriorment traslladat al falç transsepte. El mil·liari va ser tallat per la meitat i col·locat a l’inrevés de la seva posició original a la via.

El cementiri alt medieval del Pla dels Albats és tot un referent per les seves sepultures antropomorfes tallades a la roca amb el cap diferenciat. Aquest tipus de tombes son també anomenades ‘sepultures olerdolanes’. 

Les primeres excavacions arqueològiques a la necròpolis es varen iniciar l’any 2015, però des del segle XIX es té notícia de l’obertura de sepultures. Actualment se n’han documentat prop de 200, la gran majoria antropomorfes. 

Era el cementiri de la població que vivia fora de les muralles i s’estenia entorn l’església de Santa Maria entre el segle X i mitjans del segle XII. L’actual topònim de Pla dels Albats és força recent (entorn 1970), anteriorment es coneixia com a Coma i Plana dels Infants. El nom procedeix de les nombroses tombes de recent nascuts que hi ha, una proporció que mostra l’elevada mortalitat infantil fa mil anys. 

Gràcies a l’estudi de les restes humanes, s’ha pogut determinar que eren de talla menor a la població actual i rarament sobrevivien més enllà del 50 anys.  

El Conjunt Monumental d’Olèrdola és un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), propietat de la Generalitat de Catalunya, i obert al públic des dels anys 50 del segle passat. Es troba ubicat en un entorn turístic i enoturístic, i rodejat d’un espai protegit com és el Parc d’Olèrdola (des del 1992).

L’any 1971 es va obrir al públic amb un petit museu o centre d’interpretació al seu interior. El visitant es troba un centre d’acollida – interpretació, múltiples activitats al llarg de l’any i un recorregut museïtzat. Està obert tot l’any, excepte els dilluns i dies festius. Des del 1995 és una de les seus del MAC, junt als jaciments d’Empúries i Ullastret i els museus arqueològics de Barcelona i de Girona.

L’any 1992 es publica el Pla Especial de Protecció de l’Espai Natural d’Olèrdola que va donar origen al Parc d’Olèrdola per part de la Diputació de Barcelona, institució que el gestiona, amb l’objectiu de preservar el seu entorn. De fet, des de l’any 2001, les institucions implicades en la gestió del Parc firmaren un conveni marc de col·laboració que se ha estat renovat fins avui en dia (Ajuntaments d’Olèrdola, Canyelles, el MAC i la Diputació de Barcelona), col·laborant estretament en la organització d’activitats, cursos, manteniment i gestió forestal, etc.