Des del primer establiment de comerciants grecs d’origen foceu al promontori de de Sant Martí d’Empúries durant el segle VI aC, va existir una relació pacífica amb els pobles locals.

Una vegada creat al litoral el nucli principal de la ciutat, Empòrion va esdevenir un important port de comerç i escenari de contactes entre diferents cultures.

Durant la guerra que va enfrontar Roma amb els exèrcits cartaginesos a finals del segle  III aC, Empòrion, com a ciutat aliada, va jugar un paper clau per al primer desembarcament de les legions romanes a la península Ibèrica.

Pocs anys després, les legions romanes del cònsol M. Ponci Cató arribaren també a Empúries per sufocar la revolta dels pobles ibers de la zona. Ja sota el domini de Roma, es va crear una instal·lació militar fortificada al costat de la ciutat grega que serviria per a la concentració i formació de tropes destinades a reforçar els exèrcits de conquesta.

Sobre les seves restes, els romans hi van establir una nova ciutat al segle I aC, fusionant-se amb la grega en un únic recinte que va esdevenir el municipi romà d'Emporiae. 

Les seves vies urbanes, el fòrum i altres edificis públics, testimonien l’esplendor de la ciutat romana, com a centre administratiu, econòmic i comercial d’un ampli territori.

Amb el temps, diverses causes, entre les quals el declivi comercial i la competència d'altres ports, van portar a l’abandonament definitiu de la ciutat romana a finals del segle III dC.

Més tard, durant l’època tardoantiga, sobre les restes abandonades de la ciutat grega es va estendre una gran necròpolis, al voltant de dues esglésies que tenien també cambres funeràries amb sarcòfags. Els nuclis d’habitació i habitatges durant aquesta etapa es situaven a Sant Martí d’Empúries i al nou barri sorgit al sector de Santa Margarida al voltant dels edificis de la seu episcopal (s. IV-VII dC).

A partir de 1907, gràcies a l’impuls de figures com Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, va començar un important projecte de preservació del jaciment, que va esdevenir un símbol de les arres culturals mediterrànies de Catalunya. Les excavacions sistemàtiques, a partir del 1908, es van concentrar sobretot en posar al descobert les restes de l’antiga ciutat grega i van revelar importants troballes com l’escultura d’Asclepi. Posteriorment es varen estendre també a la ciutat romana, encara avui en gran part per descobrir.

Empúries és el gran referent de l’arqueologia catalana, una porta a la descoberta de les grans cultures mediterrànies, que des d’aquí van entrar a les nostres terres.

Entrarem a la ciutat grega pel que era la seva porta d’entrada fa més de 2.000 anys. Per fer-ho travessarem la muralla que formava el límit sud, de la que destaquen tres torres de defensa de base quadrada, i que ens indica l'extensió màxima que va arribar a tenir el recinte de la ciutat grega. El que veiem ara és només el sòcol de la muralla, la base, que estava feta amb grans blocs irregulars de pedra calcària. Al damunt hi falten unes quantes fileres de blocs ben escairats.

Cal assenyalar que aquesta muralla que veiem no la van fer els grecs només d’arribar, sinó que correspon al s. II aC,  una etapa d’important transformació d’Empòrion, quan els romans ja hi eren presents. Una curiositat arqueològica: aquesta muralla es va fer aprofitant els blocs de pedra d'una muralla més antiga que hi havia 25 metres més al nord. Durant un temps, això va despistar els arqueòlegs i els va fer pensar que la muralla era més antiga del que és en realitat.

A la ciutat s’hi accedia per la mateixa porta d’entrada per on passarem nosaltres, flanquejada per dues torres de la muralla. Als laterals de la porta veureu unes ranures verticals que servien de guies per a una reixa de ferro. A més, les restes de dues pollegueres que podem veure al nivell de terra ens indiquen també que l’accés es podia tancar amb una porta de fusta de doble batent.

Aquesta entrada donava pas a un llarg corredor que avui no podem veure a causa dels treballs d’excavació que s’han realitzat en aquesta zona. Per aquest motiu l’accés actual es realitza a través d’una passarel·la, des de la qual podem veure les restes de fortificacions anteriors descobertes en aquest punt: part d’una de les torres d’una muralla anterior de la ciutat grega bastida al segle IV aC i un antemural de protecció, és a dir un mur de defensa davant la muralla principal, construït al segle III aC.

Amb la construcció de la muralla posterior, al costat del corredor d’entrada hi havia uns espais destinats al cos de guàrdia, on es varen trobar restes d’armament, com ara projectils de plom per a fona, dards de ferro i restes del bastidor d’una ballesta, un arma de setge anomenada balista.

Des del corredor d’entrada s’accedia a una primera plaça que forma part de la principal àrea religiosa de la ciutat grega, que durant molts anys va concentrar l’interès de les excavacions.

Cal tenir present que les restes visibles en aquesta zona corresponen a diferents moments històrics, tot i que la majoria pertanyen a la seva transformació en època hel·lenística i romana  (s. II aC – I dC). En aquesta etapa el santuari s’organitzava en diferents terrasses. Unes escales indiquen l’accés a la terrassa superior, on podem veure la reproducció de l’estàtua atribuïda al déu Asclepi, recuperada tot just el segon any de les excavacions. L’estàtua original es conserva a l’exposició permanent del museu, Empúries. Port de Cultures.

Aquesta important troballa va portar a interpretar que aquest santuari estava dedicat al culte al déu de la medicina i que comptava amb templets, altars, cisternes i porticats. Però un santuari d'Asclepi (un Asklepieion) també era un espai terapèutic i de curació, on els malalts, un cop purificats, passaven la nit en un son induït i vivien el somni sagrat, interpretat pels sacerdots per determinar la cura.

La terrassa baixa d’aquesta zona va ser destinada inicialment a una plaça envoltada de pòrtics, un espai que es pensa que formaria part del santuari.  Al cap del temps, al centre d’aquest espai s'hi va construir un temple dedicat a dues divinitats greco-egípcies, la deessa Isis i el déu Serapis. Per la seva vinculació a la protecció de la navegació i el comerç, i també a la salut, el seu culte va conèixer una amplia difusió arreu de la Mediterrània.

Les excavacions varen deixar al descobert les restes que podem veure de la base d’aquest temple, aixecat sobre un podi i amb escales laterals, així com de les columnes del pòrtic, que també es va reformar (segle I aC). Una inscripció en grec i en llatí, conservada al museu, és el testimoni de que aquestes construccions varen ser sufragades per Noumas, un comerciant originari d’Alexandria, la ciutat on precisament s’havia construït el primer serapieion.

Des del sector dels santuaris arrenca el carrer principal de la ciutat grega, que conduïa a la plaça pública de l’àgora. A banda i banda d’aquesta via, les antigues excavacions varen deixar visibles restes de diferents èpoques en els espais on es va profunditzar més, cosa que dificulta la seva comprensió. Però hem de pensar que, almenys en la darrera etapa de la ciutat, als costats del carrer s’obrien botigues i tallers artesanals que formaven part d’edificis d’un o dos pisos, que servien també com a habitatges.

A mig recorregut del carrer trobem, a l’est, les restes d’un edifici amb diverses dependències per a la producció de conserves i salses de peix,  construït ja en època romana (segle I dC), quan l’antiga ciutat grega havia esdevingut un simple barri portuari. Incloïa un pati central, diversos dipòsits impermeabilitzats amb morter barrejat amb picadís ceràmic i un espai de magatzem.

El peix era un aliment bàsic per als antics. Es consumia fresc, conservat en sal o en salmorra, o elaborat en forma de salses de gust intens. En factories com aquesta, el peix (i molt especialment la tonyina) es trossejava, s'esventrava, es tallava i es netejava amb aigua abundant. Després se salava o es deixava macerar en cubetes. Per a les salses de peix hi havia molta demanda: la més coneguda es deia garum, però se n'elaboraven de molts gustos diferents.

Un carreró perpendicular que arrenca a la banda est del carrer principal condueix a l’entrada d’un edifici singular. Podria tractar-se d’una residència privada, sens dubte una de les més grans de la ciutat grega, encara que no es descarta que hagués pogut tenir també un ús públic.

En qualsevol cas, la seva estructura respon a la d’una casa d’època hel·lenística, organitzada a l’entorn d’un pati descobert envoltat de porticats. Les columnes originals no es conserven, però les reproduccions dels tambors inferiors que s’han disposat en la seva ubicació real permet imaginar les proporcions d’aquest ampli pati interior, on hi havia un pou i una cisterna per emmagatzemar l’aigua de pluja. 

L'estança més important i més espaiosa d’aquesta casa era la que es troba al fons del pati, dominant la part nord de l’edifici, que hauria servit com a gran sala de recepció i de banquets. Un indici de la cuidada decoració que la distingia són les restes, avui no visibles, d’un paviment de morter decorat amb tessel·les.

Al final del carrer principal, just abans d’arribar a l’àgora, trobareu a l’esquerra les restes d’una construcció aixecada al voltant d’un pati amb una gran cisterna rectangular per recollir les aigües pluvials, i que estaria destinada a un ús públic. Conserva les restes del revestiment interior, fet amb una barreja de calç, sorra i terrissa triturada, que s’utilitzava per impermeabilitzar aquests dipòsits i evitar les filtracions. A la part superior s’observen també els encaixos per a les bigues que aguantaven la coberta.

La funció d’aquest edifici, que comptava amb diversos espais al costat del pati interior amb la gran cisterna, s’ha interpretat com la d’un mercat (macellum), construït durant l’etapa ja romana  (segle I dC), i convenientment ubicat al costat del centre públic de la ciutat.

L’àgora era la plaça pública principal de les ciutats gregues, on convergia l’activitat social, política i econòmica. En el cas d’Empòrion, l’espai d’aquesta plaça, tal com el veiem avui, va ser objecte, com en el cas dels santuaris del sector sud, d’una profunda reforma en el segle II aC, el període més pròsper de la ciutat.

Es conserven poques restes dels senzills porticats que havien envoltat la plaça pels costats sud, est i oest,  però la seva banda nord estava dominada per un edifici monumental, l’estoa, amb funcions en certa manera equivalents a les d'una llotja. Es tractava d’una construcció de planta rectangular, amb una doble columnata, de la que només es conserven els fonaments, així com quatre grans cisternes. Al fons hi havia una sèrie d’estances per a les reunions cíviques i els afers de comerç.  S’ha reconstruït només una part d’aquest edifici, per facilitar la comprensió del nivell de funcionament del gran porticat, al qual s’accedia des de l’àgora mitjançant diversos esglaons.

La plaça de l’àgora es troba desplaçada vers a l’est respecte a l’eix de l’urbanisme i aquest fet s’explica per la voluntat de connectar aquest espai públic amb les noves instal·lacions que es varen construir durant aquesta mateixa etapa al litoral, per incrementar i millorar els espais portuaris de la ciutat. Es tracta de restes de dics, coneguts a través de recerques subaquàtiques, que conformaven una dàrsena exterior. El gran mur conservat a la platja (conegut com el “Moll grec”) formava també part d’aquest nou complex portuari, servint de protecció contra els temporals.

Cal destacar també que, durant l’antiguitat tardana (segle IV a VII dC),  quan l’antiga ciutat grega feia segles que s’havia abandonat, dins de les ruïnes de l’antiga estoa s’ubicaren diverses cambres funeràries. A elles pertanyen els diferents sarcòfags de pedra que són visibles des de la plataforma situada a l’extrem est d’aquesta zona. 

Aquestes cambres es relacionaven amb una capella funerària que podem veure també des d’aquí, una mica més al nord. La tomba d'una persona especialment respectada per la comunitat cristiana segurament va donar peu a la construcció d'aquest edifici de culte. La forma semicircular de l'absis és una de les poques restes visibles d'aquesta església, que va ser construïda damunt unes antigues termes de la ciutat grega. 

Tot avançant cap a l’edifici del museu des de l’àgora, trobem a la dreta l’estança d’una casa que destaca pel seu paviment, fet també amb morter i picadís ceràmic i decorat amb tessel·les blanques formant una catifa de motius geomètrics. Amb aquestes tessel·les es va fer també, just davant de la porta, una inscripció en grec, ΗΔΥΚΟΙΤΟΣ (edikoitos) que s’ha traduït com «Que sigui dolç estar reclinat». Per aquest motiu, s’ha pensat que es podria tractar d’una petita sala de symposion, i que la inscripció seria al·lusiva a la postura reclinada de les persones que participaven en aquestes pràctiques socials centrades en el consum ritual del vi, sempre barrejat amb aigua segons la proporció prèviament acordada pels convidats.

Durant la visita a la ciutat grega es poden veure altres exemples d’aquest tipus de paviments amb inscripcions de salutació i bons desitjos. És el cas d’una casa recentment restaurada que es situa a la part nord-est del nucli, a l’anomenat “barri portuari”.  La principal sala de recepció d’aquesta casa, bastant més gran i que servia per a banquets, mostra a l’entrada la inscripció ΧΑΙΡΕ ΑΓΑΘΟΣ ΔΑΙΜΩΝ, que invocava al geni protector o Agathos daimon.

Cal tenir en compte, però, que aquests paviments, com altres mosaics del jaciment, es cobreixen durant l'hivern per protegir-los de les glaçades. 

A cada banda d’un altre dels carrerons de la ciutat grega, a la seva part oest, es poden veure les restes d’altres edificis domèstics, organitzats al voltant de patis interiors o atris, que corresponen també a la darrera etapa del nucli (segles II-I aC / segle I dC).  Per influència ja del model de casa itàlica, a l’interior d’aquests atris s’hi pot veure la presència d’un petit dipòsit o impluvi, que servia per recollir les aigües pluvials i desviar-les cap a les cisternes construïdes sota el paviment.

Per sobre, la coberta formava l’obertura del compluvi, que facilitava la ventilació i la il·luminació del pati, de vegades sostinguda sobre columnes situades en els angles de l’impluvi. Al voltant del pati es distribuïen les diferents estances, privades i de recepció, d’aquestes cases.

L’edifici que acull avui els espais d’exposició i altres instal·lacions del museu té els seus orígens en un monestir aixecat a inicis del segle XVII per part dels frares servites de l’ordre de Santa Maria de Gràcia, i abandonat al segle XIX. Poc anys després de l’inici de les excavacions sistemàtiques a Empúries, sobre les restes enrunades d’aquest convent es va aixecar un primer cos d’edifici, inaugurat l’any 1917, que va permetre mostrar als visitants del jaciment algunes de les troballes recuperades. Més tard, noves construccions varen fer possible ampliar aquesta primera exposició. A principis dels anys 60 del segle XX es va reconstruir l’espai de l’antiga nau de l’església del monestir, per esdevenir a partir de llavors la sala principal del museu.

Al llarg del temps, l’espai d’exposició permanent del MAC Empúries ha estat objecte de diverses reformes, fins al muntatge museogràfic actual, totalment renovat i inaugurat l’any 2024, amb el títol de Empúries. Port de Cultures.

Des de la terrassa exterior del museu, vers al nord, es pot gaudir de la vista de l’antic port de la ciutat grega, avui desaparegut sota una important acumulació de sediments que han desplaçat la línia de costa fins a la seva situació actual. A l’altra banda de la fondalada d’aquesta badia natural es troba el petit turó on s’assenta el poble de Sant Martí d’Empúries. Aquest promontori litoral va ser, precisament, l’indret on s’instal·laren en el segle VI aC els primers comerciants grecs foceus a Empòrion i, per aquest motiu, els emporitans es referien a aquest primer nucli amb el nom de Palaià Polis, la ciutat vella.

Poc temps més tard va créixer un segon nucli al sud de l’antic port, tot esdevenint, al llarg dels segles posteriors, el sector principal de la ciutat grega d’Empòrion, el que avui coneixem com la Neàpolis. El barri portuari s’estenia a tota la banda nord d’aquest nucli, fins al penya-segat que limitava amb el port natural. S’articulava en illes de construccions separades per carrerons estrets disposats de nord a sud. A la part oest d’aquest sector, just al costat de l‘edifici del museu, les darreres excavacions han trobat les restes d’un santuari, possiblement dedicat al culte de Demèter i Cora (s. VI aC-I dC), deesses protectores dels cicles agrícoles i de la renovació anual de la natura i de la vida.

La primera presència romana a Empúries va tenir un caràcter fonamentalment militar. Al desembarcament de les tropes dels Escipions al port aliat d’Empòrion durant la Segona Guerra Púnica (218 i 210 aC), segueix poc temps després l’arribada de les legions del cònsol M. Porci Cato l’any 195 aC per sufocar la revolta de les poblacions ibèriques del voltant. Aquests fets comporten el control militar definitiu del territori, a la vegada que afavoreixen a l’antiga ciutat grega, que manté una certa autonomia gràcies a la seva posició filoromana.

Durant el segle II aC, els romans construeixen una instal·lació militar fortificada a la part més elevada del turó d’Empúries, probablement usada per concentrar i formar tropes auxiliars d’origen autòcton destinades a reforçar les legions romanes. Tot això confirma novament el valor d’Empòrion i el seu port en l’estratègia de conquesta de la península Ibèrica. Ara per ara, les restes d’aquesta primera instal·lació són, precisament, les evidències més antigues que les excavacions han pogut trobar en aquesta part alta del jaciment.

Paral·lelament, la intensificació del comerç marítim durant aquesta etapa fa possible la renovació completa del vell nucli grec, tal com es pot veure en l’itinerari de vista de la Neàpolis,  i en reitera la seva funció de port de redistribució, ara de vi i d’altres mercaderies procedents sobretot de la península Itàlica.

La fundació d’una ciutat nova a inicis del segle I aC, sobre les restes de la instal·lació militar precedent, condueix, de fet, a la plena integració d’Empúries en el món romà.

La nova ciutat ocupa una superfície de 22,5 ha, delimitada per una muralla, amb una trama urbana regular, de carrers que es tallen en angle recte seguint els eixos N-S i E-O. Aquesta trama definia una retícula de illes o insulae de 35 x 70 m (1 x 2 actus, segons la metrologia romana), que es destinarien a ser ocupades per edificis d’ús públic o privat. Tanmateix,  les restes que avui podem veure en la visita d’aquest sector del jaciment només ens permeten copsar parcialment la realitat d’aquest urbanisme, ja que, de la ciutat romana, a hores d'ara només se n'ha excavat aproximadament una quarta part !  

En una primera etapa, el nou nucli urbà es desenvolupa, de manera separada, al costat de l’antiga ciutat grega. D’acord amb el relat de les fonts escrites, sabem que, poc temps més tard de la seva fundació, l’any 45 aC la ciutat acull la instal·lació d’un contingent de veterans de les legions de César.  Finalment, des de l’època del principat d’August, ambdós nuclis, grec i romà, s’integren en un únic recinte, el del municipium romà d'Emporiae.

Amb el temps, la ciutat romana esdevé el nucli urbà principal, i finalment l’únic, d’Emporiae, tot evolucionant i transformant-se al llarg de l’època imperial,  fins al seu abandonament definitiu a les darreries del segle III dC. L’itinerari de visita ens porta als diferents sector posats al descobert per les excavacions a la ciutat romana.

El camí que condueix a la ciutat romana ens porta directament a un dels seus carrers. Des d’aquí es poden veure les restes excavades que ocupen una de les illes de la ciutat, l’anomenada Insula 30. Tot i que encara no són visitables, permeten saber que ens trobem davant unes termes públiques, ara per ara les úniques que coneixem a la ciutat romana.

Les piletes de maons que podem observar, disposades regularment a terra, corresponen als hipocausts de les sales calefactades del conjunt termal (caldari, tepidari, sauna), per on circulava l’aire calent. Damunt de les piletes  hem d'imaginar el paviment de les habitacions, que en aquest cas, s'ha perdut. Al fons es distingeixen altres espais de les termes, destinats a vestidors, a la sala per al bany fred (frigidari) o a les latrines. A la dreta, un espai a l’aire lliure que estaria envoltat d’un pòrtic feia possible aprofitar la visita als banys per fer una mica d'exercici. Al centre d’aquest espai podem veure avui una gran pica de pedra (labrum) que originàriament es trobava a la sala per al bany calent o caldari, i servia per refrescar-se.

Les termes públiques eren un equipament molt important en una ciutat romana, que no només servien per al bany i la higiene, sinó que eren també un lloc imprescindible de trobada social.

Des d’aquest primer carrer a on condueix l’itinerari de visita es pot accedir a una de les gran mansions de la ciutat romana, coneguda com la domus dels Mosaics, que en la seva màxima extensió va arribar a ocupar una superfície de més de 3000 m2.

El nucli més antic de la casa s'organitzava al voltant d’un atri central, un pati parcialment obert al qual s’accedia des del carrer per un passadís, i que es un element característic de la tradicional casa itàlica. Al centre conserva les restes de l’impluvium, que servia per recollir l’aigua de pluja i conduir-la a les cisternes construïdes sota el paviment. Les columnes que envoltaven l’impluvi servien per sostenir, a dalt, l’obertura del compluvium, que permetia la il·luminació i la ventilació del pati i de les estances del voltant.  Al fons de l’atri es troba la sala on el cap de família rebia les visites cada matí: el tablinum. Des d’aquest espai es pot observar que aquest sector de la casa està construït sobre dues terrasses. La terrassa inferior servia per acollir les dependències de servei.

Amb el temps, aquesta domus es va engrandir amb un gran jardí interior envoltat d’un porticat o peristil, construït sobre una galeria inferior o criptopòrtic, i amb diverses estances per al lleure i per als banquets. A l’interior del criptopòrtic es pot visitar una instal·lació audiovisual que evoca la seva funció d’espai de circulació i d’emmagatzematge  i que també permet mostrar una reconstrucció virtual d’aquesta gran domus i de la seva evolució.

Un altre sector de la casa, al nord, format sobretot per sales nobles de representació i de recepció, destaca per l’esplèndid conjunt de paviments que conserva. Aquests es poden contemplar des d’un mirador al que s’arriba per un caminet que arrenca des de l’extrem del carrer. Es tracta sobretot de paviments de mosaic decorats amb composicions geomètriques, fetes amb tessel·les blanques i negres i, de vegades, amb llosetes de marbre. Cal tenir en compte, però, que durant els mesos més freds de l’any, aquests paviments no són visibles, ja que es cobreixen per a la seva protecció. 

Una altra de les insulae de la ciutat, situada al sud de la domus dels Mosaics, està ocupada també per construccions domèstiques. En destaquen especialment les que corresponen a una altra gran mansió de l’elit ciutadana, l’anomenada domus de l’Ara del Gall.

L’entrada a aquesta casa des del carrer es feia també a través d’un primer pati interior, que en aquest cas respon a un atri d’estil toscà, sense columnes, que conserva un impluvium decorat amb mosaic.  Al voltant es reparteixen les estances que corresponen al nucli més antic de la domus.

Diverses reformes posteriors varen fer possible que l’edifici s’expandís àmpliament vers a l’est, amb diversos porticats o peristils envoltant jardins interiors, amb nombroses sales de recepció i, fins i tot, amb unes petites termes privades. Algunes d’aquestes estances conserven els seus paviments. De la rica decoració pictòrica de les parets en poden veure una mostra a l’exposició permanent del museu.

Dins del recinte del primer jardí hi havia un altar per al culte domèstic, decorat amb pintures murals, avui exposades també al museu, que ha donat nom a aquesta domus. Les pintures representen un gall i dues serps enfrontades, a cada banda duna pinya que surt d’un crater. 

Centre polític, religiós i econòmic de la ciutat romana, el fòrum estava format per una gran plaça rectangular a l’aire lliure, envoltada per un gran pòrtic en tres dels seus costats. Aquí es trobaven els edificis públics destinats a l’administració municipal i als principals cultes oficials. Per a la construcció del fòrum, monumentalitzat sobretot arran de la creació del municipium, es varen reservar quatre de les insulae centrals de la ciutat.

L’espai del fòrum ha estat objecte d’un projecte de restauració i museïtzació que avui ens permet entendre com era la seva configuració. Així, la reconstrucció d’un petit tram dels ambulacres porticats que envoltaven la plaça central  permet evocar l’aspecte que devia tenir aquesta gran esplanada enllosada quan estava tota envoltada de grans columnes. Els capitells s'han reproduït a partir de restes originals, com també les antefixes de ceràmica que decoraven l’extrem de la teulada.

A la banda nord del fòrum s'hi concentrava l'activitat religiosa pública de la ciutat. Hi havia un temple principal, del qual les úniques restes conservades corresponen a un podi decorat amb motllures, avui reconstruït. Davant del temple hi havia l'altar on el sacerdot celebrava el culte públic. Damunt del podi, s'hi ha dibuixat amb pintura la planta del temple, que comptava amb quatre columnes a la façana i una gran cel·la posterior.

A cada banda del temple central es conserven les restes d’altres capelles o templets que es varen anar construint al llarg del temps. A través de l’epigrafia sabem que un d’aquests templets, sufragat per un magistrat de la ciutat, estava dedicat a la deessa Tutela. En un altre cas, es tracta d’una capella amb la cel·la dividida en dos nínxols i es creu que estaria dedicada al culte de Roma i August.

Darrere dels temples, el recinte religiós, o tèmenos, estava emmarcat per un pòrtic de tres ales, amb dues fileres de columnes, que s’aixecava sobre una galeria inferior semisoterrània o criptopòrtic. Aquest espai, al qual s’hi pot accedir, mostra les restes de les grans columnes que servien per suportar el pis superior, i devia utilitzar-se com a espai de recer i d’ombra, a més d’espai d’emmagatzematge.  A la banda est del criptopòrtic s’hi poden observar, al nivell del terra, les obertures algunes de les sitges subterrànies que havien servit per acumular i conservar cereals durant la primera etapa de la ciutat romana, quan encara no s’havien construït els espais del fòrum que ara podem veure.

A la banda est de la gran plaça porticada es trobaven les construccions que servien per a la governança de la ciutat i l’administració de justícia: la cúria i la basílica. La cúria, situada a l’angle sud-est del fòrum, s’aixecava sobre una plataforma sobreelevada de planta quadrada, avui reconstruïda, a la que s’accedia mitjançant unes escales. A la cúria s'hi reunien el consell i els magistrats que governaven la ciutat.

La basílica era un edifici allargat i de dimensions considerables, comunicat amb l’ambulacre est de la plaça, on s'exposaven públicament les lleis, s'impartia justícia i es custodiaven els pesos oficials.  

A la banda oest del fòrum es poden contemplar els paviments de mosaic i de llosetes de marbres de diferents colors que decoraven diverses estances obertes originàriament al porticat de la plaça i que devien servir per a determinades funcions públiques. Els accessos, però, es varen tancat posteriorment i aquests espais es van reconvertir per a altres usos.

Sortint del fòrum per la seva porta sud, s’accedeix al carrer que formava l’eix principal de la trama urbana, el decumanus maximus, que conduïa a l’entrada a la ciutat.

Al nivell del terra es poden veure les pollegueres i el llindar d’aquest accés principal del fòrum, que es podia tancar amb una gran porta de dos batents. Quan calia desviar el trànsit entrant cap als carrers laterals, les portes del fòrum es tancaven. Si, per contra, convenia més impressionar amb la monumentalitat del centre públic, les portes es deixaven obertes.

Adossats al límit sud del fòrum s’hi observa una alineació de locals (tabernae), que s’haurien utilitzat com a tallers o botigues

Les construccions que, a partir d’aquest punt i vers al sud,  es trobarien a cada banda del carrer principal no han estat encara descobertes. Únicament s’hi poden observar, al costat de la via, alguns espais destinats probablement també a usos comercials. 

Al centre del llenç de muralla que forma el límit sud del recinte urbà es troba una de les portes que, per a seva situació i pel fet que conduïa al centre públic, podem considerar com l’accés principal a la ciutat. A les pedres que formen el llindar encara s'hi veuen les marques del desgast i les roderes que provocava el pas dels carruatges que accedien a l’interior de la ciutat.

La muralla està construïda amb un sòcol de pedres i una part superior de formigó romà, fet amb encofrat, és a dir, un motlle de fusta que dona forma a la paret mentre el morter s'asseca. En alguns trams de la muralla encara podem veure els forats on s’encaixaven les bigues d’aquest encofrat.

A la dreta de la porta, a l’exterior, s’hi pot observar un gran fal·lus esculpit en un dels blocs que formen el sòcol. Aquest relleu simbolitzava una mena d’amulet, invocant a la prosperitat de la nova ciutat.

El recinte urbà comptava també amb altres portes d’accés, de les quals coneixem la que es trobava a l’angle sud-oest, que comunicaria amb un dels camins que conduïen al territori del voltant.

Fora muralles es varen construir durant el segle I dC altres edificis d’ús públic que havien esdevingut uns elements de presència freqüent i necessària en una ciutat romana. A la part oest hi ha les restes d'un amfiteatre, destinat als espectacles de lluites de gladiadors (ludi gladiatorii) i amb animals salvatges (venationes).

Es tracta d’una construcció bastant senzilla, amb una gran arena central de planta oval, envoltada d’un mur perimetral d’on arrenquen uns murs radials que servien per sostenir una graderia de fusta. S’ha calculat que la seva capacitat podria arribar a ser d’uns 3.300 espectadors.

A la part est d’aquesta zona suburbana s’observen altres restes de murs que assenyalen una part dels límits d'una àmplia àrea descoberta (campus), una mena de gran palestra, que serviria per als exercicis gimnàstics i també per a l’entrenament dels gladiadors.