La nostra història s’inicia amb tres descobriments fonamentals: el domini del foc, la talla de la pedra i la creació de les primeres eines, que van permetre la consolidació de les comunitats. Amb el temps, l’agricultura, la ramaderia i la ceràmica van revolucionar la vida, posant fi al nomadisme i afavorint l’acumulació d’excedents i el comerç. Això va obrir la porta a l’especialització en tasques com la metal·lúrgia i la joieria, i va donar lloc a noves formes d’art, pensament i simbolisme, així com a societats més complexes amb jerarquies. El paleolític, la fase més llarga, va ser clau per definir qui som: eines, foc, comunicació i rituals funeraris. Amb el neolític, fa uns 8.000 anys, va arribar la gran revolució: agricultura, ramaderia, ceràmica, poblats estables i mines, introduint desigualtats socials. Cap al 2.500 aC, l’edat del bronze va portar estris metàl·lics, poblats estructurats i monuments megalítics com els dòlmens. Finalment, amb el bronze final i la primera edat del ferro, els contactes mediterranis van impulsar el comerç i la metal·lúrgia, consolidant societats jerarquitzades. Aquest llarg procés és l’origen de tot allò que som avui.

Entre els segles IX i III aC, l’arribada de fenicis i grecs al Mediterrani occidental va marcar el final de la prehistòria i l’inici d’una nova era. Les societats indígenes van entrar en contacte amb pobles que dominaven l’escriptura i van adoptar avenços tecnològics que transformaren la seva economia i cultura. Els fenicis, procedents de ciutats com Tir i Sidó, van establir colònies per obtenir minerals i matèries primeres, però també van introduir l’escriptura, el vidre, noves tècniques agràries, patrons artístics i sistemes metal·lúrgics. Aquest llegat va redefinir la visió del món de les comunitats locals. Paral·lelament, els grecs, fascinats per les riqueses del sud peninsular, van fundar enclavaments com Empòrion i Rhode, amb funcions comercials i de suport a la navegació. A través d’aquests contactes, es van transmetre coneixements, creences, mites i formes artístiques que les poblacions ibèriques van assimilar i reinterpretar. Aquest procés va accelerar la seva evolució cultural i va preparar el camí per a la futura integració en la comunitat mediterrània que Roma consolidaria.

Què va ser l’Imperi romà? Com vivien els seus habitants? Quina herència ens ha deixat Roma?

Vine i descobriràs què volia dir ser romà des d’una mirada contemporània. Històries de vida, videomapatges, recursos 360 i més de dos-cents objectes arqueològics excepcionals t’esperen a la nova exposició del MAC! 

La nova exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya, IMPERIVM. Històries romanes, és una guia cap a la descoberta de la civilització romana a través de les històries de diferents habitants de l’imperi romà, dels seus neguits i anhels, que en primera persona expressen l’experiència de com es vivia en un món complex i divers, però al mateix temps global i integrador.

El Museu conserva una col·lecció excepcional de peces fetes amb la tècnica del vidre bufat, que va revolucionar la producció a partir del segle I dC. Entre les més destacades hi ha bols orientals i occidentals, una gerra amb taques de colors, una àmfora amb nanses i decoració geomètrica, una balsamera bufada a motlle, un vas amb fils en relleu, una ampolla siriana gravada, un comptagotes i un ungüentari palestí amb fils aplicats, datats entre els segles I i V dC. Abans del bufat, la tècnica més sofisticada era la del vidre modelat sobre nucli, usada entre els segles VI i IV aC. El procés consistia a crear un nucli de sorra i argila, recobrir-lo amb fils de vidre calent, donar-li forma i decorar-lo amb pintes i punxons. Un cop fred, es retirava el nucli i s’afegien nanses, peu i boca. Amb aquesta tècnica es fabricaven petits contenidors inspirats en la ceràmica grega, com àmfores, alabastres, aríbals i hídries. Eren destinats a guardar ungüents i olis perfumats, que requerien recipients estancs i opacs. Aquestes formes van perdurar fins a inicis del segle I dC, quan el bufat va substituir definitivament el modelat sobre nucli.

Els porxos formen part de l'arquitectura exterior: són arcs que creen una galeria parcialment coberta per uns arcs successius que donen ritme i bellesa a la façana. Visualment, fan una sensació de calma i elegància.

Tenen una funció d'acollida d'activitats. i, concretament, el porxo esquerre permet observar un element arqueològic original: el dolmen de Vinya Monera, original de Capmany, a l'Alt Empordà i traslladat a Barcelona a principis del segle XX. Aquest mateix espai permet fer activitats d'excavació arqueològica: l'ArqueoLab exterior.

Es van remodelar les sales de prehistòria i l’anella central. El projecte de Josep Llinàs es va executar parcialment, deixant la planta baixa amb circulació i exposició mal resoltes. Tot i això, es va crear la sala de Roma amb una museografia clàssica i una hemeroteca, millorant el museu.

Es van renovar diverses sales, incorporant noves museografies per a les cultures clàssiques, hispanoromanes i les Balears.

Remodelació de les sales de prehistòria amb museografia contextual per explicar formes de vida fins a la Protohistòria. Es van introduir recursos escenogràfics, dibuixos i audiovisuals, amb atenció al color i l’espai.

Última i millor remodelació, amb disseny integrat i ús variat de recursos audiovisuals. Les sales combinen contextualització tradicional i conceptes innovadors, com el “viatge pel mar blau” en les colonitzacions. Es sacralitza l’objecte i es crea una atmosfera suggerent (cel estrellat, projeccions animades). Es manté la integració de maquetes històriques amb nova museografia. Objectiu: passar del “museu magatzem” al “museu instrument”. El discurs modernitzat conserva els tres nivells territorials de Bosch Gimpera: Catalunya, territoris de cultura catalana i llevant mediterrani ibèric.