Copyright © 2026.
Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Arqueodebats 2

Corderia i cistelleria d’espart a la península Ibèrica

Carlos Fontales


Introducció

Entre l’enorme varietat de plantes usades a la cistelleria i corderia tradicional de la península Ibèrica, l’espart destaca tant pel seu ús generalitzat al centre i al sud del territori com per la varietat d’aplicacions, tècniques i treballs realitzats amb aquest material. Això últim adquireix una rellevància especial si es té en compte que l’aparició d’aquest material està circumscrita a una àrea molt petita dins del context mundial: el nord del Magrib i el ja esmentat centre i sud peninsular.

 

Matèria primera

L’espart (Macrochloa tenacíssima o Stipa tenacissima ) és una gramínia perenne que creix fent motes en masses compactes de terra. Aquestes motes estan compostes per multitud de fulles linears, flexibles i llargues (d’entre 30 i 100 cm) acabades en punta (imatge 1). L’espart necessita climes assolellats, secs i semiàrids de sòls esteparis amb gran proporció de calç, situats entre el nivell del mar i els 2000 metres d’alçada. És endèmic de la regió mediterrània occidental, i es troba al nord d’Àfrica (el Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia), a l’àrea del sud, del centre i de l’est de la península Ibèrica, i a determinats llocs d’Eivissa (imatge 2).



Història i usos
A la península Ibèrica destaca, entre altres, el conjunt de peces trobades a la Cueva de los Murciélagos (Albuñol, Granada): diversos parells de sandàlies i alguns cistells de diferents factures i tècniques amb una antiguitat aproximada de 9500 anys (imatge 3). Però la gran sofisticació tècnica present en els objectes i fragments d’objectes trobats fa suposar que l’ús d’aquest material es remunta a molt temps enrere.

Els romans van anomenar Campus Spartarius una àrea indeterminada del sud-est peninsular que probablement s’estenia entre les actuals províncies de Múrcia, Albacete i zones limítrofes. D’allà extreien l’espart que empraven, entre altres finalitats, per elaborar cordes i cistells que exportaven a Itàlia i a altres països, possiblement des de Cartago Nova, com a principal port de sortida.

Coetani a aquesta producció consta l’ús de l’espart entre els camperols del sud-est peninsular per confeccionar llits, torxes, calçat i els vestits dels pastors.

Destaca també l’ús que van fer de l’espart els romans en la fabricació dels esportons emprats a les mines de Río Tinto (Huelva), Mazarrón (Múrcia) o Aljustrel (Alentejo, Portugal).

La utilització de l’espart va tenir un enorme apogeu en acabar la Guerra Civil espanyola, fins al punt que va ser declarada «fibra nacional» i es va crear el Servicio Nacional de Esparto. Amb l’arribada d’altres materials com el sisal o el cànem a partir dels anys cinquanta del segle passat i la posterior incursió del plàstic, l’espart va perdre la major part del valor econòmic que tenia. A Espanya, actualment el seu ús està dedicat fonamentalment a la fabricació d’estopa per als escaiolistes i a l’elaboració casolana de diversos estris cistellers.

Al llarg de la història els usos més importants de l’espart han estat els següents:
‐ Corderia: fabricació de diferents tipus de sogues i cordills.
‐ Cistelleria: innombrables tipus de cistells i altres recipients emprats en les feines domèstiques i d’agricultura, ramaderia i pesca.
‐ Usos tèxtils: elaboració de sacs a partir de l’espart pentinat.
‐ Usos industrials: fabricació de pasta de paper per a la indústria paperera, indústria molt important fins fa unes dècades.
‐ Altres usos menors: calçat, seients de cadires.

 

Feines de l’espart

La multiplicació de l’espart es fa seguint tres mètodes: per llavor, per plantació de brots i per mitjà de la regeneració per foc, i les mates poden arribar a viure més de seixanta anys. La recol·lecció es fa preferentment entre juliol i octubre, quan està curat, i consisteix a  arrencar les fibres de la mota amb l’ajuda d’un pal o ferro en forma de tenalla, anomenat agafadora. Un cop arrencat, l’espart cru s’estén al sol uns vint dies, a partir dels quals ja es pot emprar.

Si es vol obtenir un espart més fort i resistent, l’espart es pot coure. La cocció consisteix a introduir-lo en aigua a temperatura ambient durant un mes aproximadament. Aquest espart es denomina en branca i s’acostuma a emprar en cistelleria, però si es vol utilitzar en corderia cal picar-lo per desprendre la part llenyosa de les fibres. Tradicionalment aquest picat es feia copejant l’espart amb una maça, però actualment es fa, en general, amb picadores mecàniques o laminadores.

Per a l’ús en la indústria tèxtil i de la corderia, l’espart picat primer es pentina amb l’objectiu de separar les fibres que integren les fulles de l’espart. Amb aquesta finalitat, fins fa unes dècades s’empraven les cardes manuals, que posteriorment es van substituir per les cardadores elèctriques. Un cop aconseguit un material susceptible de ser encordat o filat, s’empraven les rodes dels filadors, actualment rellevades per les màquines filadores.

L’espart en branca s’ha d’introduir en aigua unes hores abans de treballar-lo. En canvi, l’espart picat només cal humitejar-lo uns minuts.


Corderia

La corderia és l’operació de cargolar grups de fibres per aconseguir fils que, posteriorment, es combinen en nombre i formes diferents. Els noms de les cordes així aconseguides són innombrables i estan relacionats amb les diferents àrees d’ocupació o fabricació, aquí només en deixarem constància d’alguns.

La corderia realitzada amb espart es fa majoritàriament de dues maneres, amb espart picat i amb espart picat i pentinat.

En el primer cas, com que s’empren fibres curtes, la corderia es fabrica manualment, és a dir, sense estris o maquinària de suport. Els tipus de cordons més habituals en corderia d’espart picat són els següents:
‐ el cordillet, cordeta o filet de dos fils (imatge 4) i
‐ el cordillet, cordeta o filet de tres fils (imatge 5).

En el segon cas, les màquines filadores, actualment, i les rodes dels filadors, en altres temps, elaboren tres tipus de cordills:
– Filàstica: cordill d’un sol fil
– Filet: cordill de dos fils
– Piola: cordill de tres o quatre fils

Aquesta corderia és molt apreciada en agricultura, pesca, ramaderia, alimentació, etc. (imatge 6).

Cordant cordills de filet i de piola de dos, tres i quatre fils es fa l’ensurat de maromes. Els calabrots són maromes gegants amb finalitats marítimes.

El fil obtingut a les filadores també es pot teixir per obtenir sacs, estores o reixetes. Finalment, amb les estopes que es desprenen del pentinat tradicionalment se’n fabrica  corderia basta, farcit de seients o fregalls.


Cistelleria

La producció d’objectes cistellers fets amb espart és immensa. Qualsevol pagès recorria a l’espart per fabricar allò que pogués necessitar i que fos susceptible de fer-se amb aquest material. Així doncs, a l’habitual producció de cistells, cabassos, cofes, sàries, alforges, estores o manxons per a l’oliva caldria afegir els diferents tipus d’espardenyes per calçar-se, les gàbies per recollir cargols, els garbells per assecar figues, les estores, el revestiment de garrafes i garrafons, i un llarg compendi d’estris impossible de registrar.

La major part de la cistelleria fabricada amb espart es fa cosint trenats de diferents grups d’esparts anomenats ramals i encreuats fets prèviament. Són notòries també altres tècniques que no fan servir els trenat, com l’espart en branca i l’espiral cosida (imatges 7 i 8).

Per a l’elaboració de cistelleria, l’espart pot estar en branca o picat, i en tots dos casos pot ser cuit o sense coure. Les trenes es fan a mà i per cosir-les s’utilitzen agulles l’ull de les quals es troba a l’extrem superior (anomenades almaraces en castellà) i agulles de diferents mides.

Els trenats aconseguits amb espart picat reben els noms de trenes, soguillos i recinchos,[1] segons el nombre de ramals que fan servir i com es combinen. Els trenats fets amb espart cru sense picar tenen altres denominacions, les més habituals són pleita o llata i punt de cofí (imatges 9 i 10).


Imatge 7. Costurer fet amb la tècnica d'espart en branca

Imatge 8. Cantimplora feta amb la tècnica d'espiral cosida o punt de rusc

Imatge 9. Cistella elaborada amb tècnica de llata

Imatge 10. Cistella elaborada amb tècnica de punt de cofí


Quant a les tècniques d’espiral cosida i espart en branca, la primera utilitza cordill d’espart picat per cosir i espart sense picar com a material sobre el qual es cus. L’espart en branca es fa amb espart sense picar.

Trenats més comuns fets amb espart picat:
Guita, lía o trena de tres ramals (imatge 11)
Recincho o teixit de quatre ramals (imatge 12)
Soguillo o cordó de cinc ramals (imatge 13)
Crineja, recincho o teixit de cinc ramals (imatge 14)
Soguillo o cordó de vuit ramals (imatge 15)

Els trenats més comuns fets amb espart cru o cuit sense picar són:
‐ Les pleitas o llates: les més habituals utilitzen entre nou i quinze ramals (imatges 16 i 17)
‐ L’espart enredau o punt de cofí (imatge 18)

 

[1] La terminologia emprada en aquest article en relació amb les tasques i objectes d’espart ha estat recollida a Albacete.




Llegeix altres articles d'Arqueodebats

Torna a les publicacions